La mala dona

Barcelona, com tota ciutat està plena de històries que mostren el seu cantó més obscur, relats que lentament van esborrant-se de la memòria col·lectiva i que lamentablement suposen perdre part de la identitat de la nostra ciutat. Afortunadament hi ha gent que posa el seu granet de sorra perquè sobrevisquin.

Una d'aquestes històries és la vampira del carrer Ponent, una dona que visqué a principis del segle XX a Barcelona i que segrestava infants per a pràctiques prou escabroses com succionar-los la sang.

Aquesta vampira barcelonina ha tornat a la vida amb el llibre d'en Marc Pastor titulat La mala dona, editat per La Magrana el 2008, una novel·la policíaca que, barrejant fets reals i ficticis ha configurat una història que val la pena llegir, no només per a fer-nos una idea de com era i com es vivia a la nostra ciutat sinó també per la magnífica estructura de la novel·la amb tocs Gòtics que tants bons resultats ha donat a Carlos Ruiz Zafón, i recordar uns fets que quan s’esdevingueren sacsejaren la societat barcelonina.

Enllaç sobra la història de l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer de Ponent.

Yes I Can

El 12 de juliol de 1960 el Partit Demòcrata celebrava la seva Convenció per a elegir el candidat que es presentaria a les eleccions Presidencials d’aquell novembre, l’elegit fou John Fitzgerald Kennedy i a la clausura de la Convenció fou a càrrec del gran artista negre Sammy Davis jr. que interpretà l’himne americà. El sector de Mississippí escridassà i insultà l’artista.
 

Des del dia 20 de gener de 2009 Barack Obama és, formalment, president dels Estats Units d’Amèrica.

D’una data a l’altra han passat menys de quaranta nou anys, no fa gaire temps. Si Sammy Davis jr. estigués viu tindria 84 anys i podria contemplar com han canviat les coses en qüestions racials al seu país.

Fou un artista complert: cantant, ballarí, imitador, comediant, actor, instrumentalista... potser per això el coneixien com Mr. Entertainment i fou el protagonista de un musical de Brodway anomenat Mr. Wonderful.

Tot i els èxits, patí la segregació racial des de que nasqué, veient com li era prohibit accedir als locals on anaven els blancs, inclús no el deixaven actuar en certs locals perquè era negre, quan tingué una relació amorosa amb l’actriu Kim Novak l’obligaren a posar-hi fi a risc de perdre la viada i quan es casà amb una atractiva blanca de cabells rossos i ulls blaus, els el Ku Klux Klan l’esperaven a les portes dels locals on actuava amb els membres del partit nazi americà alhora que la carrera com actriu de la seva esposa s’acabà.

Tan debò pogués veure com ha canviat tot. El més curiós és que un dels seus hits és titulava Yes I Can.

Situació i conseqüència

Avui he llegit dos articles al diari que crec que són d’interès: El primer es de l’Avui noticia de portada relativa a la possibilitat que a final d’aquest any hui hagi sobre 200.000 persones aturades a Catalunya que no cobraran l’atur. Aquestes dades esglaien per si sol, però si les unim al creixement de l’atur que es produirà al llarg d’aquest any, es possible que la població aturada sense prestacions pugui ser pitjor del que preveiem a mitjans de gener. Vist que Catalunya no pot permetre’s 200.000 persones sense ingressos. Potser caldria prendre en consideració aquesta dada perquè això pot provocar un augment de la pobresa a casa nostra.

Aquesta notícia la podem enllaçar amb la que mostrava La Vanguardia referent al nombre de sense sostre que viuen a Barcelona, fent menció a un indret on aquestes persones es resguarden del fred: l’Espanya Industrial. La dicotomia de la Barcelona modera i cosmopolita que alhora té moltes vergonyes per amagar, perquè, com bé sabem, és més fàcil amagar que arreglar.