Em sento superat pels fets, ho reconec. Veig com la
política catalana ha agafat un ritme vertiginós desprès d’anys i panys de
lentitud geriàtrica i no sé que pensar.
Sembla que ara si, per fi, anem camí cap a un
referèndum, i la idea m’encanta, amb independència del resultat, doncs: quan és
més lliure un poble que quan pot votar el seu destí? Però a part d’això,
m’espanta que amb tot aquest reguitzell de paraules, discursos i esperances no
perdem el sentit o la perspectiva de la vida real i immediata.
Perquè per molt que haguem iniciat un procés cap a no
se sap on (primer cal veure si es fa el referèndum, desprès a veure que surt i
finalment a caldrà saber com ens independitzem i com quedem) existeix un dia a
dia, la misèria habitual de la feina i el metro, de l’IVA al 21% i un Estat que
fa aigües i en el que, encara, hi estem lligats, ara i d’aquí uns mesos, un
Regne que no toca ni quarts ni hores que juga amb la paciència Europea al no
decidir si accepta el rescat o no, rescat que, si s’accepta, ens farà plorar
llàgrimes de sang en forma de retallades i pobresa (mireu a Grècia o Portugal).
I clar, que si, que està molt bé poder ser
independents, jo ho porto esperant des de que tinc ús de raó i corria pel pati
de l’escola cantant: “In-inde-independecià” però de moment, això no ens traurà
de la misèria, havent de demanar 500 milions d’euros a l’Estat per pagar el dia
a dia desprès del famós rescat de 5.000 milions, havent buidat gairebé tot el
fons de rescat Estatal per a les comunitats autònomes constituït pels diners de
Bancs (alerta), el propi Estat i Loterias del Estado (cagate lorito), tenint
uns venciments d’ara a final d’any de 6.300 milions d’euros (un 15% del deute
total de la Generalitat) més el venciment d’una de les emissions dels bons patriòtics,
que tan equivocadament van emetre el Govern Montilla i imità el Govern Mas, de
2.600 milions més. Un total de 8.900 milions d’euros a pagar en tres mesos i
que, caldrà refinançar aplaçant la pilota a d’aquí uns mesos però ampliada.
I espereu, que l’Estat redueix el pressupost del 2013
en 40.000 milions menys (el dèficit total de la Generalitat són 42.000 milions
d’euros) i Europa aplaudeix d’alegria, amb la qual cosa es sobreentén que qui
ho tutela és Europa en vistes el rescat que arribarà a desprès del 21 d’octubre
(les eleccions Basques i Gallegues) per a no perjudicar els interessos
electorals del PP, quina gran mostra de patriotisme arriscar-se de nou, perquè
ja ho van fer amb les eleccions Andaluses, a enfonsar més l’Estat.
I així estem, nosaltres sota els efectes anestèsics de
l’autodeterminació i en Rajoy per Nova York parlant de Gibraltar: quins
collons!
