Per molt que des de certs ambients ens venguin que la llei era per a convocar referèndums d’autodeterminació a tutti pleni, estaríem equivocats al pensar que tan sols ens servirà per això. Entenc la llei com a un intent, potser a la desesperada, per a apropar la política al ciutadà, fent-lo copartícep de les decisions que poden afectar-lo més directament. Ara bé, tot i els beneficis democràtics del sistema, també hi ha la perversió que estableix, aquesta és que pot facilitar la paralització de certes obres no agradables i que per altra banda són útils pel país, no fos cas que tanta democràcia directa ens paralitzés, no oblidem que el no és ja una ideologia molt arrelada al nostra país, la de “no volem res a casa” tot i saber que es necessita.
El poble sap que li calen abocadors, però, evidentment, cap poble el voldrà al seu terme municipal i, si per referèndum es nega la proposta, és molt possible que observem com el projecte de abocador circula per tots els pobles de una comarca sense trobar emplaçament definitiu, i qui diu abocador diu carretera, via de tren o presó.
Per això cal prendre en consideració aquest factor, com també pertocaria analitzar si és apropiat que les consultes siguin aprovades pel Govern Espanyol, ja que, és evident que en tots els temes espinosos es negaran per sistema a donar la autorització. Suposo que en aquest punt s’hi veu la mà del PSC i, per conseqüència una renuncia d’ERC al fer la llei.
També citar que, segons ens indiquen, aquesta llei permetrà fer referèndums quan els proposin dos grups parlamentaris. No sé si aquesta condició s’ha fet pensant amb duets ERC-CIU o no s’ha pensat en el doblet PP-Ciutadans. Com diria el president Pujol: “no ens marquem un autogol!”
Caldrà veure la llei amb calma, però no sóc molt optimista, sembla que al final ha sortit una llei per a passar el tràmit parlamentari i fer creure a alguns que aquesta llei ens permetrà convocar referèndums d’autodeterminació, uns es justificaran, altres respiraran tranquils i, molt possiblement, alguns altres l’enviïn al Tribunal Constitucional. Quin país tan bonic!
