Siguem covards

Entre les nostres virtuts col·lectives de país no es troba la valentia. Som tirants a covards, a enutjar-nos, emprenyar-nos, però no disposats a fer cap acció contundent, no fos cas que perdéssim bous i esquelles. Som dels que quan ens insulten només posem mala cara; més val marxar amb l’orgull ferit que amb un ull de vellut, perquè, en el fons, tenim mentalitat perdedora i creiem que, si fem alguna cosa sortirem escaldats perquè si. Evita la confrontació i somriu, ser servil t’assegura un plat a taula. Potser és l’instint de conservació, qui sap.

Però mireu avui, quan Catalunya crema i els nostres veïns ens insulten mentre el Ministre d’Economia ha d’anar a fer el pidolaire a Europa perquè Espanya s’enfonsa, quan els mercats no creuen en ella perquè han vist que sota la màscara de fatxenderia no hi ha res, només incompetència.

Espanya serà rescatada o sortirà de l’Euro, opcions que ens faran pobres com rates, serem, de cop com aquells símbols de l’Espanya esplendorosa de principis d’aquest segle: els xavals de vint-i-pocs anys amb samarreta de tiranys i tatuatges als braços musculats que circulaven amb un BMW pagat a base de col·locar totxanes i enguixar parets, i que ara tornen a casa dels pares embargats fins a les seies sense poder pagar, ni tan sols, la quota del gimnàs i amb opcions negatives de trobar feina.

I som tant covards que hem de fer alguna cosa, doncs, la por a ser pobres de solemnitat, embargats, intervinguts i humiliats ens hauria d’impulsar a una gran acció covarda, la de tocar el dos, la de fugir del lloc de l’accident per a evitar problemes, la de deixar que Espanya mori durant la travessa del desert, perquè, millor un cadàver que dos, sobre tot si el segon és el nostre.

Hi ha opcions a més de continuar remant en una barca que s’enfonsa i cal posar-les sobre la taula, cal ser covards una vegada més. Si cal disfressar-nos de dona per a escapar del naufragi és fa, si és necessari robar-li el flotador a un nen es roba.

Espanya no es mereix que ens enfonsem amb ella, no cal ser solidaris fins a la mort, fins a la pobresa, doncs la nostra relació no és d’amor, ja ni tan sols és d’interès, és d’imposició.

Enfonsis Espanya i que les rates abandonin la pell de brau les primeres i que, aquesta vegada, siguem rates Catalanes.

Contemplar alternatives

Bankia és el símbol de l’Espanya capitalina i arrogant, un símbol de l’era esplendorosa que es construí sobre sorra tova, però també és el banc del Partido Popular.

Des de que es va destapar el forat negre dels comptes de Bankia la prima de risc ha esdevingut intractable i els interessos que paga l’Estat per a finançar-se, prohibitius, perquè aquest banc amenaça a engolir amb el seu forat negre al regne d’Espanya.

Recordo que Bankia va demanar ajudes per un import de 19.000M d’euros, import al que s’ha de sumar els 4.465M d’euros injectats per a la conversió d’un préstec del FROB de l’any 2010, amb la qual cosa, requereix 23.465M d’Euros, tenint a dia d’avui un valor de – 16.635 M d’euros (el negatiu és correcte) o sigui, que val menys que zero.

Per a tapar aquest forat negre (i els mini forats d’altres entitats com  els 9.000M d’euros que s’han de repartir entre Catalunya Caixa i NovaGalícia més altres bancs) ens diuen que els europeus ens deixen diners perquè nosaltres estem pelats (per a fer un AVE a Galícia i Badajoz tenim pasta però per a rescatar bancs no), però clar, a canvi volen certes garanties i ens obliguen a empassar-nos una pujada de l’IVA i altres mesures que ens fan una il·lusió tremenda i que, tot indica,, ens enviarà de nou a l’època de Suárez, la UCD i la televisió en blanc i negre.

Però jo em pregunto: no hi ha una altra solució que rescatar bancs? I si l’Estat paga directament als clients de Bankia els dipòsits i liquida l’entitat?

Recordem que Bankia té uns 10 milions de clients i que el Fons de Garantia cobreix 100.000.-€ per titular, això faria una despesa Estatal d’uns 1.000 milions contra els 23.465M d’euros del rescat. No cal ser de ciències per saber que no és el mateix mil que vint-i-tres mil, inclús podríem pujar el límit a 200.000.-€ o 500.000.-€ per titular i encara sortiria més barat salvar persones i l’Estat que el banc.

Clar que això perjudicaria a la gent que té més de 100.000.-€ a la llibreta i causaria tensions de tresoreria amb empreses que paguen i cobren factures i sous a través del seu compte corrent de Bankia, però, desenganyem-nos, cal ser pràctic i més val pagar mil que vint-i-tres mil, millor demanar a Europa una línia de crèdit de cinquanta mil que tindre una línia de crèdit de cent mil, menys deute i segurament millors condicions.

Res és fàcil, però contemplar opcions és el primer pas per a elegir la correcta i, en aquest cas, rescatar bancs per a salvar el cul a determinats partits putejant a tothom no ho trobo massa just, un partit polític, un model d’Estat i un banc no poden mal vendre i hipotecar el futur de la societat.

Els amics de les arts i nosaltres

Si ets de ciutat, home, catalanoparlant i tens d’entre vint-i-cinc a trenta cinc, és molt possible que admetis que, escoltar-los, és com veure la teva vida, esperances i influències culturals en boca aliena.

Els de la generació de les feines precàries (L’home que treballa fent de gos), dels que vam créixer veient els anuncis dels fascicles dels documentals de Jacques Costeau per televisió durant anys i anys (Monsieur Costeau) i fent kame-hames al pati de l’escola esperant el núvol kinton (Per Mars i Muntanyes), els que ens empassàvem les pel·lícules de Bruce Willis de la “Jungla de Cristall” (L’home que doble en Bruce Willis): la generació de “l'eterna improvisació de low cost divendres de cine, va fotem algo i menús degustació” a base de Let's Bonus que l’acolloneix la reproducció però que, si ens trobéssim davant la disjuntiva no sabríem dir que no (Miracles).

Som dels que entre els nostres plans vitals hi ha el d’aconseguir una vida sexual mínimament activa des de la solteria, el nostre estat civil més normal, i sense pagar més que el sopar o el gintònic, dels que comentem una cita amb els amics amb plantejaments futbolístics (4-3-3). Els de les cites que poden començar amb l’excusa d’un intercanvi lingüístic, tota excusa és bona per a conèixer dones, a veure si trobem una mossa estrangera atractiva i fàcil de fer caure (L’Affaire Sofia), de les que n’esperem un bed & breakfast, de sopar copa i un esperat allitament a la primera cita, o, si més no el petó que ens obrirà les portes a una segona cita amb l'esperat coit.

O en les cites inesperades amb persones conegudes en les que tens la sensació que hi ha més que sintonia, però que et resulta impossible determinar que passa i que vol i quedes a l’espera, acollonit, que ella faci un gest que t’obri els llençols del seu llit, gest que mai passa i que sempre et fa quedar amb el: “i si...???” i sense entrar al seu llit (Jean-Luc).

Dels enamoradissos que ens trobem amb relacions estranyes, d’aquelles que sembla però no és, del voler però no poder o poder per a no voler d’aquelles que: “Que tu a l'agenda hi tens un telèfon. Saps que sempre em pots trucar. En cas de tenir fred un dia al vespre, una emergència puntual. I tot i que ja vaig d'estar per casa creuo tota la ciutat” i “Tots dos al llit. Lentament et vas adormint a poc a poc. I ara ve el moment que dius que em quedi, que aquest cop ho veus tan clar, que jo podria ser l'home que un dia et recollís quan surts de treballar.” però “Jo que em sé el final de la comèdia, que a casa teva he estrenat més d'un raspall, dec portar un cartell que diu "imbècil", perquè m'acabo quedant.” doncs “Aquí la paradoxa és punyetera si t'hi pares a pensar. Que vàrem fer-ho volar tot pels aires intentant-nos estimar. Que tu i jo quan hem estat més feliços és quan ens hem utilitzat amb premeditació, amb traïdoria i sempre amb nocturnitat.” (Els ocells).

Perquè, en el fons som bona gent i fem esforços il·limitats per qui ens agrada per a guanyar els seus favors i amors, fent tots els papers de l’auca, des del comprensiu, a l’amic gay i el paga Fantes, doncs “M'he provat ja tantes malles i m'he disfressat de tot, que és que ja no sé com fer-ho per ser el teu superheroi. Sense màgia ni poders vull guanyar-te mica en mica. Sempre qui acaba vencent és el que més pedra pica. No podré ser mai... No podré ser mai el teu heroi. He deixat de treballar, pagues dobles, feina estable, per poder-me dedicar a un propòsit més lloable. I ser el jedai del carrer,
el de les petites coses; el qui no fa un lleig a res, que aconsella però no imposa.” “I ser el gendre que volen les sogres.” (Súper bon noi).

Situacions que irremeiablement ens fan pensar que “I a vegades t'estimo però no m'agrada” (A Vegades), que ens enamorem tristament somiant “Compartir, pagar una hipoteca junts, maleir cada dilluns per haver allargat el diumenge.” (La merda se’ns menja).

I quan estem aparellats sempre ha sonat la tòpica i típica frase “l’hem de parlar” i un pensament que tots hem tingut feliçment aparellats com: ”Tu busca'n un de comprensiu jo en buscaré una comprensible i segur que no ens pot 'nar tan malament” (Les meves ex i tu).

Suposo que per això, pel vocabulari i les expressions, el sentit de l’humor i l’ambient, ens podem sentir tant identificats i atrets que, entre cançó i cançó ens resulta fàcil somriure de complicitat.

Més arbres no

En pocs anys m’han arreglat tres dels quatre carrers que envolten l’illa de cases on visc. Ara amenacen que van a destrossar el darrer que queda intacte.

No m’agraden especialment els carrers falsament peatonals, falsament perquè hi passen cotxes, amb la qual cosa s’omple l’espai que es guanya eliminant places d’aparcament amb fitons de falsa robustesa, arbres magres i horroroses jardineres que semblen l’olla d’un druida celta florida i que només serveixen per empastifar el carrer amb la terra que cau quan plou i marcar la línia per on passen peatons i cotxes (o sigui, que marquen el que abans era la vorera deixant una calçada més ampla que abans i que fomenta córrer més amb el cotxe).

Han substituït l’asfalt per llambordes modernes d’aspecte barat que duren dos dies ben col·locades o amb una aparença digne i instal·lat unes llums esveltes d’una modernitat asèptica que continuen il·luminat les ombres. Hem passat d’una ciutat de l’Ombra del vent a una de Blade Runner de secà.

Mirin, a mi, que hi hagi cotxes aparcats al carrer no em molesta i anar omplint l’espai amb andròmines, altrament dit mobiliari urbà, em sembla d’un gust dubtós i d’una mala pràctica econòmica, doncs, ara que en principi mirem al cèntim el que costa tot, aquests carrers tan “monos” o “chics” o de disseny (perquè Barcelona continua essent la capital de qualsevol cosa excepte de Catalunya) són un desastre perquè requereixen conservació (No només per la vegetació, sinó per la pròpia naturalesa del carrer) que abans no era necessari. Abans només s’aixecaven les rajoles de la vorera, ara s’aixequen les llambordes de tot el carrer.

Les coses públiques han de ser pràctiques i de manteniment barat, que amb una ruixadeta d’aigua a la setmana estigui net, que puguin passar còmodament els camions d’escombraries, que les ambulàncies, bombers i camions de mudances o del Caprabo puguin passar i parar sense crear un embús.

Barcelona no ha de ser agradable, ha de ser pràctica, hi viu molta gent amb infinites necessitats, i cal incordiar el mínim al personal. No serveix de res un carrer que només permet passejar, com tampoc és útil una plaça dura a ple sol, no té sentit posar jardineres que cada determinat temps cal reomplir de terra o carrils bici que no arriben en lloc.

Per això, demano, pensin amb la butxaca i també amb què resulta més pràctic avui i demà, que no ens continuí perdent l’estètica.