Sempre hi ha hagut sexe a les cançons

Fa poc, a determinats Estats es censurà la cançó Fuck You de Cee Lo Green, suposo que per la repetició de l’expressió “que et follin”, també no fa gaire, a Enrique Iglesias també li xiularen les orelles, i és que, avui, sexe i música està completament lligats vulguin o no les ments obtuses.

No només els videoclips i la pròpia imatge que mostren els artistes és clarament sexual, sinó, que el contingut de les lletres resulta prou explícit, ara bé, creieu-me si us dic que el sexe en el món de la música ha estat sempre més o menys subtitulat i elegant. La diferència és que avui tot s’ensenya i res s’amaga, convertint el sexe en quelcom d’agressiu i tan obvi que ja no és ni divertit ni elegant.

En el grup de cançons que se’ls anomena The American Songbook o standards, aquelles cançons que des de princis de segle XX fins a l’actualitat han configurat el repertori bàsic dels artistes de jazz hi ha temes que, observats a dia d’avui a través de les lletres i el mal pensament imperant, o a través de determinades interpretacions, fa que se’ls entrevegi un doble sentit eròtic rere una lletra, aparentment, d’amor.

El 1932, Cole Porter, escrigué una de les cançons de més populars de la història anomenada Night And Day. Segons la lletra podríem interpretar que és el lament d’una persona que estima a una altre sense ser correspost, sentint-se frustrat, però compte que, coneixent a l’autor i el seu sentit de l’humor irònic i la seva afició per la vida dissipada, podem mal interpretar certes frases:

“Day and night, night and day

Under the hide of me

There's an oh such a hungry yearning burning inside of me

And this torment wont be through

Until you let me spend my life making love to you”

No és difícil entendre que, potser més que amor, l’autor parla d’una passió sexual descomunal quan escriu: “Dia i nit, sota la meva pell crema un anhel de fam, i aquest turment no tindrà fi fins que em deixis passar la vida amb tu estimant-te/fent l’amor” dia i nit.

Un altre exemple del gran compositor Cole Porter és You Do Something To Me de 1929. Aparentment és un cant alegre d’una persona enamorada, un resum de la sensació que és té els primers quinze dies un mes de conèixer algú abans de conèixer-lo/la del tot.

“You do something to me,

something that simply mystifies me.

Tell me, why should it be

you have the power to hypnotize me?

Let me live 'neath your spell,

Do do that voodoo

that you do so well.

For you do something to me

that nobody else could do!”

Aquí, Cole Porter podia haver utilitzat tots els tòpics de l’època: que com parla, que la mirada, que el somriure..., però directament, ens diu que el que li fa perdre el cap no és tan com és la noia/noi, sinó el que li fa: “Fes aquest vudú que tu saps fer tan bé, per tu fes-me alguna cosa que ningú més pot fer”. Digueu-me mal pensat, però, poc no crec que fàci referència a fer pastissos i croquetes.

Canviant d’autor, passaríem a Teach Me Tonight de Gene De Paul i Sammy Cahn de 1953, una cançó no tant coneguda com les anteriors però de la que se’n poden trobar grans interpretacions. El títol ja és prou suggeridor però, compte amb la lletra!

“Did you see that I've got a lot to learn?
Well don't think I'm trying not to learn,
Since this is the perfect spot to learn -
Oooh, teach me tonight!

Let's start with the ABC of it,
Roll right down to the XYZ of it
Help me solve the mystery of it,
Teach me tonight!

(…)

One thing isn't very clear my love,
Should the teacher stand so near my love?
Graduation's almost here my love,
Come on and teach me tonight.”

Si unim en tant poca lletra paraules i expressions com: ensenya’m, massa a prop i nit, no cal ser extremadament mal pensat per a fer càbales.

Finalment, una cançó més subtil, i la càrrega sensual ho és més per la interpretació de Sinatra en la seva gravació de 1964 que per la pròpia lletra en si. La cançó és Best Is Yet To Come de Cy Coleman i Carolyn Leight, i el vells ulls blaus li conferí un aire d’arrogància sexual palpable. Si escolteu bé la lletra, el fraseig i teniu en ment pinzellades de la biografia del cantant, us vindrà una imatge: la de un home de mitjana edat que veu a una noia més jove que ell trobà atractiva i de tot el que ell li pot ensenyar amb un somriure als llavis i la cigarreta a la mà.

“Out of the tree of life, I just picked me a plum
You came along and everything started to hum
Still it's a real good bet, the best is yet to come

The best is yet to come, and wont that be fine
You think youve seen the sun, but you aint seen it shine

Wait till the warm-up is underway
Wait till out lips have met
Wait till you see that sunshine day
You aint seen nothin yet

The best is yet to come, and wont that be fine
The best is yet to come, come the day that your mine

Come the day that your mine
Im gonna teach you to fly
Weve only tasted the wine
Were gonna drain that cup dry

Wait till your charms are right, for the arms to surround
You think youve flown before, but you aint left the ground

Wait till you're locked in my embrace
Wait till I hold you near
Wait till you see that sunshine place
There aint nothin like it here

The best is yet to come, and wont that be fine
The best is yet to come, come the day that your mine”

Les majories inquantificables

Suposo que deu ser una qüestió de valors, aquella cosa tan depreciada avui en dia perquè dona un aire a antic, carcamal i de dretes (dreta-caca, sistema-caca), però ja tinc la certesa que fa tant temps que ens els passem per l’arc de triomf que hem perdut el nord. 

Quin és per mi el valor cabdal en una societat? La democràcia. D’aquest principi en deriva tot ja que sense democràcia no hi ha control ni divisió de poders, ni llibertat, ni igualtat ni res, només totalitarisme i imposició.

Trobarem centenars de sistemes democràtics, tots amb les seves virtuts i defectes, però tots, els que podem considerar mínimament democràtics, coincideixen en que hi ha llibertat per elegir i ser elegit representant del poble, que es pot confrontar idees pública i lliurement, que la majoria s’imposa i la minoria respecta a la majoria, sense que això suposi renunciar a la protesta i la critica.

La setmana passada uns individus van decidir que el Parlament de Catalunya no funcionés, que no pogués aprovar ni debatre lleis, pel sol fet que, aquests individus, consideren que la gent de dins de la cambra no els representa. Estan equivocats.

Seria el mateix si qui hagués fet l’acció d’ahir haguessin estat feixistes declarats amb les seves creus gamades que no creuen en la democràcia? No, en aquest cas, l’adjectiu de l’acció d’ahir seria, com a mínim, la d’intent de cop d’estat, però clar, una cosa és anar contra la democràcia i l’altra dir que “aquesta” democràcia no agrada.

Els diputats electes són elegits, segurament no prou democràticament, pel ciutadà que els fa confiança (amb més o menys resignació) perquè actuïn i defensin unes línies generals, com un contracte laboral temporal en el que, si els representants no ho fan com un vol, pot votar algú altre. Ningú ho impedeix.

Aquests senyors i senyores fan una feina que podem considerar, inclús com a millorable, evidentment, però el seu origen, qui els ha col·locat és el poble, per molt que la llista electoral la faci un partit. És el ciutadà qui decideix si guanya en Mas o no, i si guanya com ho fa, amb majoria o minoria.

No anar a votar no suposa que els polítics no et representen, sinó que és una renúncia voluntària a un dret, que, per altra banda ha costat anys de patiment de molta gent aconseguir, amb la qual cosa, és tan un dret individual com un deure vers la col·lectivitat.

Sé que hi ha gent que no vota com a protesta per una classe política que viu en el Olimp i no veu o comprèn els mals socials, però també n’hi ha que no ho fan perquè no els surt de la reial gana, i moltes vegades els posem al mateix sac com si tots els que es queden a casa estiguessin protestant.

Paralitzen el parlament perquè tenen raó, perquè són tocats per una il·luminació, una rebel·lació que els permet posseir (en propietat) la veritat absoluta i atorgar-se una representativitat que no queda acreditada. Qui els ha delegat la responsabilitat del meu vot, de la meva voluntat, de la meva representativitat, de la meva opinió i paraula? Ningú, però em posen dins de la saca, perquè, suposo que deuen considerar que tinc les facultats mentals trastornades i que per això penso diferent a ells.

Ja comença a fer fàstic, que hi hagi individus que es creuen amb la veritat absoluta i una altivesa i superioritat moral que només ells es reconeixen i que ignoren el principi sagrat i bàsic de la nostra societat: la democràcia.

A mi, ni m’agradava el Tripartit, ni moltes de les lleis que van fer, però no per això vaig decidir que podia impedir que el Parlament funcionés perquè el Tripartit em feia més o menys angúnia, o perquè una llei la trobés aberrant, protestava i callava i quan se’m va permetre vaig actuar votant. 

La democràcia es empassar-se gripaus quan la majoria ho exigeix, i aquesta majoria s’ha de veure, no intuir, cal comptabilitzar-la.

I per acabar; si no els agrada com funcionen les coses, que facin alguna cosa, ja que, de moment, aquest sistema tan fastigós, despreciable i poc democràtic, permet ser canviat si la majoria ho vol. 

És més, si ho fan seriosament, si s’asseuen, reflexionen i ho fan, estic segur que hi haurà molta gent que els donarà suport, perquè si en una cosa tenen raó és que el sistema falla, però obvien que d’aquesta falla tanta culpa en té el poble com el polític.

Els campistes em fan pensar massa

Com que ja portem unes setmanetes amb el tema de les acampades indignades, m’agradaria fer unes quantes reflexions ja que, des de que plantaren la tenda, la meva humil opinió dels campistes ha evolucionat.

Primer vaig pensar que eren els típics alternatius de sempre, els que estan a tot arreu i que s’apunten a totes les festes i festetes, els individus que et vas creuant al llarg de la teva vida i que són els pro palestins, pro saharauis, okupes i tota la pesca.

En el fons els admiro perquè són idealistes (no s’han deixat endur pel pessimisme), però alhora em provoquen la vena paternalista al considerar que, potser, encara no saben que el món gira al voltant del sol i que les coses no són ni blanques ni negres. En tot cas, d’aquests n’hi ha uns quants aprenents a revolucionaris de megàfon a la mà que semblen buscar la seva revolució, el seu moment històric, el seu “jo hi vaig ser” amb llàgrimes de nostàlgia i orgull als ulls.

Al cap d’uns dies, desprès d’una parell de visites a la plaça Catalunya em vaig adonar que s’hi feien debats interessants sobre els que s’hi podia estar més o menys d’acord però de contingut correcte, no estar conforme amb un pensament no vol dir negar-lo i denigrar-lo i que l’ambient era festiu i, cal dir-ho, tirant a poc higiènic i poc respectuós amb l’espai públic. Es podia pensar que d’allí en sortiria quelcom d’interessant, que només calia instrumentalitzar-ho.

Em va agradar el corró relatiu al sistema electoral, si més no la part que vaig poder escoltar, ja que el megàfon que es passaven de banda a banda com si fos un porró amplificava ben poc el so.

Inclús vaig escoltar no sé si dir-ne conferències, interessants com una sobre l’Àfrica i la venda d’armes (conferències amb un evident toc ideològic) i fins hi tot el que esperava veure: un corró on es feien proclames sobre la fi del capitalisme i la necessitat de la revolució comunista com digué el profeta Marx (Karl, no Groucho) que em recordaven les fotografies de Lenin i aquell personatge de Dr. Zhivago, Pasha, el revolucionari Rus que es converteix de idealista revolucionari a assassí.

Dies més tard, la sensació que tenia i tinc és que les reflexions han desaparegut i que, la sentada és ja un modus vivendi i que tot plegat dóna la impressió d’haver perdut el nord, com si els debats s’haguessin transformat en deliberacions sobre el que han de fer amb el seu futur, guanyant temps a l’inevitable abandó de la plaça.

Resulta molt divertit observar com la societat sempre copia el mateix model encara que sigui per oposició al propi model establert. Sociològicament és rellevant veure com un moviment que parteix, entre altres aspectes del rebuig a la política oficial, en copií l’estructura: l’assemblea, les mil comissions, els portaveus i un discurs de parlar només d’ells i justificar i perpetuar el moviment sense omplir-lo de contingut. No es queixen d’això?.

Jo els comprenc, també sóc un indignat, hi ha tantes coses que cal canviar en aquest país, tantes injustícies, tants aspectes incomprensibles que a vegades em provoquen atacs de “aneu tots a la merda”, deixar-ho tot i anar a munyir cabres ecològiques al Pallars i fer formatge per als tontets de Can Fanga, però no ho faig, perquè el sistema tot i ser una merda, com a mínim és una merda democràtica i garanteix la llibertat d’expressió i permet la seva millora (si es vol).

La cosa està molt malament, sobre tot per la meva generació, els que hem tingut la millor infantesa de la historia d’aquest país i que, de sobte, ens envien sense poder-ho evitar a una vida pitjor que la dels nostres pares.

L’indignació és cap a la generació dels nostres pares que ens van prometre el món i només ens deixaran una hipoteca de per vida, la indignació cap a una generació que ha col·laborat activament en aquesta crisi econòmica, democràtica i de valors.

Econòmica perquè uns no han vigilat a les entitats de crèdits, els altres per a comprometre’s a pagar el que objectivament no podien pagar i els banquers per donar el que no podien, no tenien i ni podrien recuperar.

En resum: el creure que hi havia més bitllets al tauler del que realment hi havia o, com s’ha vist, el joc de les cadires però amb diners, mentre ha sonat la música la gent s’ha anat passant el bitllet ben ràpid de tal manera que tothom tenia un a la mà, fins que la música ha acabat i algú s’ha quedat amb la mà parada i sense el bitllet i algú amb un parell ben agafats.

Democràtica, perquè mentre tot ha anat bé, el ciutadà ha decidit delegar en uns senyors perquè gestionessin, s’han desentès de la rex publica, i els polítics ho han acceptat creient en molts casos que el seu poder estava per sobre i no per el poble pel propi desinterès majoritari del ciutadà.

I de valors perquè ens han inculcat que la vida era fàcil i que tothom viuria bé quan no era cert, per haver-nos dibuixat un futur  que no existeix.

Encara hi ha gent que espera el seu moment, que desitja la seva revolució d’octubre, el seu maig del 69 sense saber que el temps ara passa tan ràpid que de maig a octubre només hi ha un sospir i que l’únic que en queda de tot plegat és un tweet i una fotografia etiquetada al Facebook.