Animals humanitzats

No entenc la gent que es gasta els diners amb els animals domèstics, que els duu a perruqueries, que els renta amb productes especials, que els dóna pernil per a menjar, es gasta sumes ofensives de diners en veterinaris (diners que es negarien a pagar a la Seguretat Social per a ells), ho reconec, em desespera, veure com “humanitzem” els animals més que a les pròpies persones.

 

No és que vulgui cap mal als animals domèstics, al contrari, si fos per mi, viurien feliçment en llibertat, ja que, de tots els drets que els donem, el principal, la llibertat, els hi robem i així fem viure els animals tancats dins d’una gavià o un pis sols tot el dia a l’espera que arribem a casa i deixar-los estirar les cames cinc minuts i, potser fer-los mitja hora de carantonyes. Què bé s’ho deu passar un gos tancat tot el dia a casa mirant la tele!

Ens els estimem tant que els tenim tancats tot el dia, animals que son com presos: només els deixem sortir al carrer mitja horeta per a pixar i, potser, jugar amb altres besties desprès d’assegurar-nos que estan ben castrats (per la nostra major comoditat, sense que ells hagin pogut manifestar la seva opinió) i vivint atontats.

Ara, l’Ajuntament de Barcelona, vol que els gossos pugin anar al metro (amb morrió, corretja i en hores no puntes), clar, resulta agradable estar dret, xafat i incòmode, com perquè a més, un gos estigui refregant-se al camal del teu pantaló, i no parlo dels gossos pigall perquè no són un simple gos de companyia i/o capritx.

Al meu barri hi ha varis porcs vietnamites, entenc que, si un gos té el dret d’anar en metro, igual dret hauria de tenir el porc, el gat (que em causen unes al·lèrgies espantoses) o inclús les iguanes, doncs ja que els “humanitzem” tant, donant-los els drets que ens interessen (més a nosaltres i no tant a ells), seria lleig discriminar per espècie.

Insisteixo, no m’agraden els animals, em fan força angúnia i els gats al·lèrgia, però els respecto prou com per a tractar-los com el que són: animals, i això vol dir que els estimem i respectem pel que son, que no els empresonem, no els hi canviem els hàbits i naturalesa, que els deixem ser allò que són i seran.

Abans d’humanitzar-los, potser, ens hauríem d’humanitzar nosaltres i descobriríem que al pobre gos no li fa cap gràcia dur colònia o entaforar-lo al metro.

Apreciat Narcís

L’altre dia vas anar al Jutjat i et vas queixar davant de sa Senyoria que, a fora, t’havien dit lladre. Entenc que et molesti, però has d’entendre que, als de fora, els esgota la paciència que tu, i els teus amics, els tracteu d’idiotes.

Aquests dies m’ha arribat un assumpte de participacions preferents al despatx, preferents de les teves, i he pensat en tu, la teva mirada miop i barba perenne.

Vagi per endavant que sé perfectament que tu no tens la culpa de tot.

Puc entendre que les primeres emissions de preferents ja te les vas trobar fetes, però això no treu que, algunes engrunes de culpa has de tenir, doncs  tu vas entrar-hi el març de 2005, quan l’exercici de l’any 2004 havia estat el millor de l’història de Catalunya Caixa, i la vas deixar el 2010 quan havies fet l’unió de caixes coixes per a crear el gran Frankenstein financer de Catalunya que ha acabat nacionalitzat.

Com dirien a Castella, amb Caixa Catalunya es compleix la frase “entre todos la mataron y ella sola se murió”.

Però tornant a la meva clienta.

La pobre dona va anar un dia a la seva oficina per parlar amb un noi que hi treballava molt simpàtic de qui coneixia el nom, vida i miracles perquè feia anys que parlaven establint la mateixa confiança que la senyora té amb la xarcutera del barri.

Ja saps, la Quimeta de torn que et recomana agafar xai en lloc de vedella i tu li fas cas perquè creus que és una professional, que es preocupa per tu i sap quin producte és el més adequat.

Així, el banquer de confiança li va recomanar aquestes preferents dient-li que li donarien un bon rendiment (no li va dir rendiment perquè la senyora no ho hauria entès), que podria recuperar els diners quant volgués i que no hi havia risc: en altres paraules: un xollo.

Com ja deus saber, Narcís, un bon dia vàreu deixar de pagar els interessos i també us vau negar a retornar els diners, i inclús el simpàtic banquer de confiança de la dona va desaparèixer de l’oficina (ja estava amortitzat).

Aquí, els teus, comencen el mareig a la meva clienta: En lloc de retornar-li els diners, com que la teva Caixa s’havia nacionalitzat i estava intervinguda, se li proposà, seguint ordres del FROB (Filibuster i Roïns que Ordenen Bancs), un “apanyo” per a que no perdés tants diners.

El gran “apanyo” era bescanviar les participacions preferents en accions del magnífic Catalunya Banc (intervingut per l’Estat), però, evidentment, perdent part dels diners (un 61,38%), essent el bescanvi obligatori.

En altres paraules: li feien empassar les accions de Catalunya Banc amb embut perdent diners encara que la senyora no ho volgués (!).

Aquestes magnífiques accions, de moment, no cotitzen a la borsa i per tant, la senyora no les pot vendre, però en el supòsit de cotitzar, veient com està d’estupendu el banc, és possible que acabin amb un valor com el de Bankia (també nacionalitzat) l’acció del qual val sobre 1,148€ arribant a la friolera de 0,47€. Per tant, la possibilitat de perdre més diners es elevada.

Però no és tant la possibilitat de perdre diners el que preocupa a la senyora (perquè ja els dona per perduts), sinó que ella mai ha “jugat” a borsa, no en sap i no vol saber res de cotitzacions, ella només volia que els seus diners li donessin uns interessos, i que, si els necessitava els pogués recuperar, res complicat ni estrany.

Em diràs que les accions augmentaran el seu valor i la senyora recuperarà els diners, però et recordo que, de moment, ningú ha volgut comprar el teu banc i s’ha arribat a insinuar de trossejar-lo i vendre’l a filets.

Com comprendràs, potser la dona recupera els diners quan estigui jugant a cartes amb Sant Pere.

Però també li oferiren una altra opció!: Li donaven l’oportunitat que el FROB li comprès les accions que li havien engatussat! Però evidentment, l’opció tenia un gran “però”.

Evidentment, el FROB, no les comprava al preu que valien (un 38,62% del valor de les participacions preferents), sinó descomptant-li la iliquiditat (!), pagant un 33,29% del valor que tenien les preferents originals.

En altres paraules i posant un exemple: El FROB agafa 10.000€ en preferents i com un trilero ho converteix en accions de Catalunya Banc amb un valor de 3.862€, accions que si es venen al FROB, s’obté uns ingressos de 3.329€. 6.671€ perduts by the face!

Però aquí no acaba el drama, el teu banc, aquest engendre que vas crear li proposà una altre opció (quina generositat que té el FROB, oi?). Li oferí sotmetre’s a l’arbitrarge que dirigeix una important firma legal o d’auditoria amb noms estrangers o inicials de significat desconegut (24 milions d’honoraris es reparteixen aquestes empreses per assessorar arbitratges de Caixes intervingudes).

La senyora s’hi apunta perquè li surt gratis (mira si és bona dona que encara té confiança amb la teva gent), presenta la sol·licitud i li diuen que no, que ella no pot demanar-ho emparant-se en uns criteris del FROB.

Dels set criteris només n’incompleix dos: no és incapaç o menor d’edat i va confiar-vos més de 10.000.-€ en preferents.

Que vols que et digui, si a un incapaç li fas aquesta jugada, jo el duria a l’arbitratge per a recuperar els diners, però també al Jutjat per a querellar-se contra qui li va vendre aquesta porqueria.

Ara li queda el jutjat i, de moment, haurà d’avançar els diners de la taxa judicial, advocat i procurador (recordo que les taxes es paguen conforme import reclamat).

I jo que li miro els papers, no veig clar que ha comprat, doncs els teus em diuen que Participacions Sèrie A i B, però en les ordres de transferència només surt la B i, inclús, tinc l’impressió que la senyora va comprar més participacions de les que dieu perquè té tres ordres de compra diferents quan la senyora, se suposa, va fer-ne dos.

I us demano la documentació, o sigui, la lletra del contracte que la dona no té, i veig que la pobra senyora va comprar participacions d’una societat de les Illes Caiman i que de la lectura de com es paguen els interessos, queda clar que, l’excepció, era el pagament d’aquests, no és intel·ligible com determinar si Catalunya Banc tenia o no els beneficis mínims per a pagar els interessos i resulta difícil saber qui venia i de qui eren les participacions: si de la Caixa Catalana o de la Caimanenca. Clar com el Llobregat.

I tu, Narcís, et queixes de que et diguin lladre els mateixos que tu, i els teus amics, els heu estat tractant d’idiotes rient-vos a la seva cara mentre els seus estalvis desapareixien.

Precisament, robatori, no compleix el tipus delictiu de la vostra actuació, sinó un altre.

Ah! Per cert, per arrodonir aquesta gracieta que entre tots heu muntat: aquesta gent que ha vist com es volatilitzaven els seus diners, són els mateixos que els toca pagar, de la seva butxaca, el forat que tu, i els teus amics, vau deixar a Catalunya Banc. No creus que hi ha motius per a insultar-te?

 

 

 

L’oportunitat perduda?

 

Llegeixo darrerament notícies que pretenen insuflar certa alegria i optimisme al populatxo, així doncs, ens diuen que els bancs estan retornant els diners del rescat, la borsa va bé, ens financem barat, que es preveu un creixement, minso, però creixement pel 2014... en resum, que sembla que el túnel ja té un punt de llum que indica el final.

És cert que cal aferrar-se a les informacions positives perquè és més fàcil viure i suportar les males èpoques si es veu una temporalitat a les penúries, però clar, els elements que aporten per a l’optimisme són minsos i amaguen elements que poden esclatar i enfonsar-nos més del que estem, ja se sap que, en el món globalitzat, cadascú té la seva bossa de merda i aquesta va rebentant, com per exemple la desacceleració de les economies emergents (que pot afectar a les exportacions) o que es desvetlli l’estat real dels bancs Europeus començant pels Alemanys.

Però avui no vull escriure sobre si crec o no aquests indicis de recuperació sinó alertar que de la crisis no n’hem après res.

No hem evolucionat ni canviat els nostres pensaments o forma de vida, continuem esperant que tot s’arregli per a tornar al passat, a l’espera de l’àtic, els viatges d’estiu, l’Audi i quantitats de roba innecessària a l’armari, incús perdonarem als banquers que tant malament ho han fet i oblidarem les llufes i mancances del nostre sistema democràtic.

Amb la crisis ens hem vist tots les vergonyes, reconeguem-ho, les del sistema financer, les polítiques i les individuals, però en lloc de voler-ho arreglar, pretenem amagar-les de nou i continuar com sempre: amb una catifa farcida de porqueria sota dels peus.

El model financer ha estat rescatat per tots però no s’ha responsabilitzat a ningú de les pràctiques equivocades que han provocat la ruïna de bancs i de persones amb els elevats costs que ha comportat, tampoc s’ha castigat als responsables que havien de vigilar els bancs ni s’han modificat els mecanismes de control, creant la sensació d’una impunitat dels responsables que ara tindran la certesa que els seus errors i abusos seran solucionats per tots els ciutadans de l’Estat amb un cost zero per a ells.

El model polític s’ha vist totalment ineficaç amb clares mancances democràtiques i no hem canviat ni una coma de la llei electoral ni de la llei de partits, ni els hem fet més propers, ni més transparents a pesar de veure com els polítics desfilen habitualment pels passadissos dels Jutjats.

L’administració continua igual d’inflada, duplicada i plena d’assessors dels partits, els alts càrrecs continuen tenint un poder extraordinari que no prové de les urnes i, pel ciutadà l’administració és com un monstre enorme que genera més frustració que alegries.

I l’economia, més financera i especulativa que productiva, on els bancs i els fons d’inversió tenen més pes que les fàbriques, que penalitza més les rentes del treball que les del capital, que fomenta la conglomeració mastodòntica d’empreses gegantines sense amo, ni cap ni cor, una economia feta d’instruments, com tu i jo que valem el que valem.

I nosaltres, que continuem esperant sortir de la crisis per poder marxar de vacances, ben lluny, en un bon hotel, que vivim amb nerviosisme les novetats d’Apple i continuem comprant la roba a empreses tacades de sang.

No se si sortim de la crisis, si ho fem, haurem perdut uns quants llençols pel camí i una gran oportunitat de mirar el nostre entorn aprofitant que teníem les vergonyes a l’aire i decidir canviar, potser per a viure millor algun dia.

Espanya com a puzle

 

 

 

 

Em sorprèn que se’ns digui que Catalunya és una part indispensable d’Espanya però no afegeixin l’expressió “la nostra”.

 

Hi ha centenars o inclús milers d’Espanyes. Si preguntéssim als més de quaranta milions de ciutadans de l’Estat, es possible que sortissin dibuixos diferents de com ha de funcionar i organitzar, de la seva economia, democràcia i relacions amb l’exterior.

L’Estat que funciona és aquell que es capaç de crear un marc dins del qual aquests milers d’Estats mentals que desitgen els seus ciutadans es fusionen, com un puzle que caça idees i n’exclou d’altres, però per això, cal que aquests diferents Estats tinguin, com a mínim una base, un marc o principis semblants sobre la que tothom pugui començar a proposar.

Espanya es va constituir amb diferents identitats, però el marc, la base, els principis, sempre ha estat la concepció Castellana sobre la qual s’ha intentat encaixar els altres models d’Estat, o ignorant-los o bé posant-los a pressió. No estic dient que el model Castellà sigui dolent, només que, per a l’Espanya resulta inadequat.

Quan l’Estat no inclou certes concepcions bàsiques, com pot ser la plurinacionalitat, l’Estat no deixa de ser una ficció i quan les inclou, folklòricament, encaixades dins del motlle a pressió, el més possible és que, o el motlle es trenca, o bé que les peces surtin disparades o es facin malbé.

Espanya mai ha estat una nació, de forma conscient o inconscient, la gent que hi viu manté certes diferències donades pels segles, l’història i les experiències, però l’Estat no ho ha entès: lleis iguals per a tothom, unificació cultural i crear la gran Espanya Castellana, però el problema es que les peces no han encaixat.

En alguns indrets, aquesta Espanya Castellana ha aconseguit que les peces s’emmotllin a la perfecció (mireu Astúries i el seu ignorat bable), en altres estan a punt (València i Aragó) però d’altres, les peces estan a punt de saltar per la pressió.

Quan ens pregunten sobre terceres vies, a mi, m’agradaria que les formulés Espanya, que ens proposés una nova base, un nou motlle on posar-hi la nostra contribució de forma còmode, però em temo que això resulta impossible, el motlle Castellà ha està, és i serà la base real d’Espanya, encara que això, suposi el final del propi Estat.



Vull veure el Dia de l'Hispanitat

Els senyors d’un partit polític demanen que la televisió pública de Catalunya parli tant del Dia de la Hispanidad com de la Diada i jo hi estic d’acord.

Vull que TV3 expliqui què es celebra el dia 12 d’octubre i quines conseqüències va comportar, que va passar a partir del dia següent. Vull que expliquin amb pels i senyals que Colom arribà al continent americà i com, a partir d’aquí, Espanya va fer el seu primer holocaust aniquilant, expoliant i esclavitzant els indígenes americans per glòria de la monarquia Espanyola durant uns quatre-cents anys.

Vull que passin per televisió la desfilada militar i la cabra, la potència d’un Estat i un exèrcit que encara no han demanat perdó, no només als pobres indígenes americans, sinó als seus propis ciutadans pels crims que han perpetrat.

Vull que surti per televisió les manifestacions, la que es farà a Barcelona organitzada por España en Marcha amb la Falange, Nudo Patriota Español, Alianza Nacional, Movimiento Católico Español i Democracia Nacional, amb les seves banderes amb fletxes i gallines desplomades.

Vull que es vegi que el Día de la Hispanidad continua tenint dos símbols: el rei i l’exèrcit, un decrèpit i l’altre innecessari, o els dos decrèpits i innecessaris, i que, per un dia, tots tornem a ser conqueridors per la glòria de la pàtria.

Vull que es vegi per televisió, el que no sé, és si a Espanya li interessa que això, surti per televisió.

La vella Barcelona

 

Recordo un dia, jo era ben petit, que els avis em portaren a fer una volta pel centre (els Barcelonins li diem centre a la part antiga de Barcelona, segurament perquè la resta de ciutat ha crescut al seu voltant) pel carrer Portaferrissa, prop del carrer del Pi, més o menys davant de Can Fargas, entrarem a una vella botiga que, jo recordo, era d’andròmines i trastos on hi havia una parelleta d’ancians amics de l’avi.

 

Crec que en aquesta botiga ara hi ha un Levi’s.

 

Des de llavors, moltes botigues d’aquella zona han anat tancant quedant unes quantes que han esdevingut mítiques i que ens serveixen per a reconèixer el lloc amb el pas dels anys i que formen part de l’història viva de la nostra ciutat així com un record de la nostàlgia del passat, el nostre i dels nostres pares i avis.

 

Les botigues mítiques han estat substituïdes per franquícies de roba, els carrers han perdut autòctons i guanyat turistes, de les botigues només en surt el xivarri de la música estrident i la vella Barcelona, la que estimem, va desapareixent, de tal manera que ben aviat no la reconeixerem. La seva desaparició és un senyal del camí que ha pres Barcelona.

 

Alguns d’aquests negocis sobreviuen en aquestes zones de locals cars gràcies a que, tenien una pròrroga dels seus contractes de lloguer antics fins el 2014, contractes que tenien unes rentes mensuals molt baixes i que, els permetien sobreviure entre Mangos i Zaras, fins ara.

 

Primer va arribar l’avís del tancament del Marsella (1820) al Raval, al carrer Sant Pau i Sant Ramon, el mític bar, vell i ple d’ampolles brutes de pols, tanta com anys té el negoci, amb les prostitutes del carrer Sant Ramon al costat, on mitja Barcelona hi ha anat a fer la seva primera absenta com a ritual iniciàtic de la joventut barcelonina, per on deuria passejar la vampira de Barcelona i per on ben segur que Pepe Carvalho passejava tot fent temps per anar a Casa Leopoldo.

 

Desprès va vindre la notícia de la llibreria del carrer Canuda (1931) entre les Rambles i la plaça Vila de Madrid, al costat de l’Ateneu Barcelonès, recinte polsegós de llibres de vell que alguns identifiquen com el model del cementiri dels llibres oblidats d’en Carlos Ruiz Zafón. També es veu obligada a tancar, en el seu lloc hi haurà un Mango, un més, per a goig del turista de xancleta i pell vermella.

 

I també caurà a pesar de sempre haver-hi cua la xocolateria Can Fargas al carrer Portaferrissa (1827) amb el seu permanent interior modernista, d’on la meva avia menjava la xocolata quan era petita.

 

I els magatzems El Indio (1870) al carrer del Carme, barreja modernista i colonial, botiga de teles on el meu besavi hi treballà.

 

També tancarà la pastisseria La Colmena (abans de 1928, més de 150 anys) a la plaça dels Àngels, segur que us heu aturat i badat davant dels seus aparadors fent temps mirant els caramels artesans més antics d’Espanya, quants petons fets davant dels seus aparadors. Estic segur que pocs llocs de Barcelona han vist tants principis i finals de cites. Per davant seu l’història del país que es dirigia a la plaça de Sant Jaume.

 

I el colmado Ravell al carrer Aragó (1929), El Palacio del Juguete (1936) al carrer dels Arcs la darrera jugueteria de debò, d’aspecte i de producte que comparteix vorera amb Desigual, gairebé esperes veure un avi amb corbatí venent joguines a l'interior.

 

I els ocellaires de les Rambles. No vull recordar l’espectacle que ha fet l’Ajuntament (aquest i l’anterior) amb aquesta pobra gent, volent-los fer fora sense saber com, canviant-los la parada d’animals per una de disseny semblant a un barracó per a vendre souvenirs pels incauts turistes. Era evident que una ciutat que presumia de ser capital del disseny i de mil polles més no podia tindre una cosa tan “lletja” i poc moderna com gàbies amb animalons a les Rambles, calia eliminar-ho com fos i reivindicar-nos com a ciutat super-moderna. Va costar diners i no va agradar a ningú, ni a venedors, ni Ajuntament ni al populatxo Barceloní i ara no se sap que en faran d’aquestes monstruositats.

 

La ciutat canvia, sembla que no la volem ni assossegada ni nostra, la venem a franquícies per a acontentar al turista encara que, per això, calgui perdre l’identitat.

 

Fa masses anys que venem Barcelona barata, de cos i ànima i a ningú sembla importar-li, ni els que manaven abans ni als d’ara que només agraeixen “els serveis prestats a la ciutat”, i donen plaques per a, desprès, quan se’ls necessita, amagar-se.

 

El futur és com dibuixava en Josep Maria Roig de La Colmena a La Vanguardia (1 de març de 2011, article d’Antònia Justícia titulat: Las tiendas emblemáticas de Barcelona piden mayor protección para frenar su progresiva desaparición”):

 

“De la tienda Pintes Ciutat, en el Portal de l'Àngel, sólo queda de testimonio una placa en el suelo; también queda poca cosa de Paviments Escofet, en la ronda Universitat. La librería Almirall se ha reconvertido en un horno de pan ecológico y ya no queda absolutamente nada de la ferretería Soriano....”.

 

I així matem la nostra ciutat i en fem una cosa nova i estranya només per a turistes, a la seva mesura, de xancleta i cervesa, per a oblidar, que, fins no fa gaire, una de les tradicions més antigues mantingudes pels barcelonins era Ramblejar. Ara, només ho intentem fer per Sant Jordi. Aquesta zona de Barcelona ja no és nostra, hi és però està venuda, se’ns hi permet passar però ens hi sentim estranys, arrancada de la nostra vida a cada decisió, a cada botiga tancada i reoberta, a cada hotel nou...

 

No cal fer un Barcelona World a Tarragona, ja el tenim, al centre de Barcelona, només cal muntar-hi un parell de casinos. Un d'ells podria ser al Palau de la Virreina, total, només el fem servir per l’Institut de Cultura de Barcelona, i ja sabem, que en aquest país la cultura cotitza poc.

La Nova Bordeta

 

 

L’altre dia passava pel carrer Constitució sobre les dues del mig dia, feia temps que no hi passejava entre setmana a l’hora de dinar, doncs, només faig aquesta ruta quan surto del jutjat al mig dia i vaig directament cap a casa sense passar pel despatx.

 

El passeig el faig tranquil, sense presses tot i que a l’estiu el sol escalda de mala manera. És un carrer que no ofereix cap atractiu, ni arquitectònic ni comercial, no hi ha res, inclús m’atreviria a dir que el tram que va des de Parcerises fins a Jocs Florals recorda més les carreteres que creuen els pobles, com la C-66 que travessa Corçà i la Bisbal de l’Empordà, que un carrer de ciutat.

 

El costum en aquestes circumstàncies era passar a saludar a la Trini Polo i petar la xerrada uns minuts. Fou precisament en una d’aquelles parades que la Trini em digué que plegava, que es jubilava.

 

La Trini ja no hi és i la pastisseria està a mig enderrocar o reformar, no hi ha la marquesina ni els rètols i l’interior es un passadís fosc enrunat que acaba amb la claror d’un pati, ni rastre del mostrador, ni de les neveres, ni els armaris, ni les merengues de l’aparador.

 

Certament desolat, vaig canviar de vorera amb la mirada buscant alguna cosa física perenne del barri, però en lloc d’això hi havia un solar nou on s’alçava, fins no fa gaire, cases antigues que semblaven sostenir-se dempeus per la inèrcia de la pols de les dècades, una d’elles, la d’en Miquel Gumbau que en els darrers anys donaven l’impressió que era només una façana, com la Petita Maria.
 

Cases enderrocades per a obrir Can Batlló als nous temps; l’enderroc de la vella Bordeta per a donar pas a la nova.

 

Resulta curiós que s’enderroqui tot a la vegada, la Pastisseria Polo, referència del barri des de sempre (la meva mare recorda quan s'inaugurà), i Can Batlló, antic cor de La Bordeta que, de donar vida al barri es va anar transformant en un tumor que gairebé el mata.

 

Potser es necessari enderrocar el passat per a construir el futur, però, a cada mur que cau, edifici que s’enderroca i botiga que tanca em crea l’estranya sensació de pèrdua, d’allunyar-me del meu barri, el de sempre, el de quan era petit, el mitificat. És com l’enderroc del càlid i segur món de la infantesa.

 

És cert que La Bordeta que recordo, la de petit, la de no fa tant, és possible que faci anys que estigui morta, potser en coma i prostrada al llit, i ara, finalment expirarà per a renéixer com l’au Fènix (curiosament la plaça Fènix està a tocar del carrer Constitució, a la Bordeta).

 

I la nova Bordeta neix sobre les restes de l’antiga, de la que li donà vida i a poc a poc l’ha anat matant, Can Batlló, i les coses seran diferents al record mitificat, no sé si serà millor o pitjor, però, sigui com sigui, quan passi pel carrer Constitució miraré on hi havia la Pastisseria Polo i, per uns instants, La Bordeta, serà la que guardo en el record.

La pregunta no és si estarem a la Unió

A mi l’amenaça de si una Catalunya independent estaria o no dins Europa em fa certa gràcia perquè parteix d’una tara en el nostre ADN democràtic.

Aquesta automatisme, per part de tots, dels que diuen que estarem dins i els que per contra amenacen que ens quedarem fora, no és més que un tic de la manca de consciència democràtica que tenim.

Doncs la pregunta no hauria de ser si, automàticament, serem o no, sinó si voldrem ser-ho.

Si demanem la llibertat de decidir si som o no Espanyols, també hauríem de poder decidir si volem o no, formar part de l’Unió Europea. Si demanem democràcia no ha de ser per una qüestió només, sinó per totes.

El referèndum d’autodeterminació de Catalunya, si som escrupolosament democràtics, hauria de ser el primer de molts referèndums, com el de decidir la nostra pertinença a l’Unió. Un cop l’haguem fet, llavors, si que ens haurà d’importar si som, no som o que som dins l’Unió.

El pas per les brases

 

Vivim en un moment de pors, estem en el final d’una època, d’una vida, d’uns esquemes.

És cert que com vivíem i el que se’ns va dir de com seria el futur només era fum, però ara ja ha dissipat consumit, i rere la sinuosa cortina i la distracció de les flamarades de colors només hi ha el gris de la desolació i les cendres i brases que agonitzen.

És cert que no sembla haver-hi alternativa o futur, que sentim la por dins nostre per l’esdevenir, pel no futur d’avui i la manca d’alternatives.

Debatre entre el gris fumat i el no res no és motiu suficient per a restar immòbils a l’espera que d’altres decideixin per nosaltres, que ens prenguin el poc que tenim per a revifar les brases i fer-nos creure, altra vegada, en una il·lusió inconsistent de fum i flames que ens només ens enganya i empresona.

Si, vivim amb por, pensant que hem perdut el que mai hem tingut, esperant que algun dia sigui nostre i enganyar-nos, de nou.

Però ara no hi ha fum ni flames, només brases que cremen.

Aquest fum que ha amagat la claudicació i submissió, que ens ofega sense que en siguem conscients mai ha aconseguit que oblidéssim del tot que hi havia alguna cosa rere seu.

Ara convé creuar les brases, arriscar-se a una cremada o dos, a trampejar l’abisme del negre per a deixar el gris a l’espera de trobar els colors que ens pertoquen i que ens han amagat sempre per a que creguéssim que no hi havia més cel que el gris.

I sortirem de les brases, encara que per l’esquena alguns ens cridin intentant convèncer-nos que la seva terra cremada és l’única alternativa al negre, i respirarem profund, amb aire fresc i renovat que ens dissiparà les pors i, llavors, només llavors, veurem el cel ofensivament brillant damunt nostre i podrem mirar-nos amb un somriure pel camí fet, sense sentir el dolor de les brases i viurem com vulguem, però mai haurem d’oblidar el gris ni les flames creant les nostres cortines de fum, perquè el blau, el nostre blau, l’haurem recuperat per a conservar-lo i, com a recordatori, tindrem les cremades del nostre pas per les brases.

Pido perdón a España

Pido perdón a España por mentir, por ignorar que siempre nos ha tratado con gentil cortesía, como un hermano más. Para ello una muestra del engaño en el que los Catalanes vivimos e intentamos hacer creer a nuestros niños, mentidas que reinterpretan la verdad.

Quiero mostrarles el amor que siempre ha tenido España hacía Cataluña.

Fíjense que ya fue el gran Quevedo, el del famoso poema del “Érase una vez un hombre a una nariz pegada” quién dijo de nosotros, los Catalanes: 

"Son los catalanes el ladrón de tres manos, que para robar en las iglesias, hincado de rodillas, juntaba con la izquierda otra de palo, y en tanto que viéndole puestas las dos manos, le juzgaban devoto, robaba con la derecha. (...) Ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido. (...) Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el conde de Barcelona no es dignidad, sino vocábulo y voz desnuda. Tienen príncipe como el cuerpo alma para vivir y como éste alega contra la razón apetitos y vicios, aquéllos contra la razón de su señor alegan privilegios y fueros. Dicen que tienen Conde, como el que dice que tiene tantos años, teniéndole los años a él. El provecho que dan a sus reyes es el que da a los alquimistas su arte; promételes que harán del plomo oro, y con los gastos los obligan a que del oro hagan plomo. Ser su virrey es tal cargo, que a los que lo son se puede decir que los condenan, y no los honran. Su poder en tal cargo es sólo ir a saber lo que él y el Príncipe no pueden. Sus embajadas a su gobernador cada hora no tratan de otra cosa sino de advertirle que no puede ni ordenar ni mandar ni hacer nada, anegándole en privilegios." 

Pero claro, hoy es distinto, somos peores que en la época de Quevedo, pues imponemos nuestra lengua a los pobres Españoles, marginando a los que no lo saben (supongo que los marginan a los Juzgados), no como España que ha tolerado nuestra lengua como propia, un ejemplo D. José Patiño, el presidente de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno en el 1715:  

“Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano”.  

Ya lo dijo el bribón, quiero decir, Su Majestad el Rey: “El Castellano nunca fue lengua de imposición” (que se lo pregunten a Latinoamérica). 

Claro que en el 1715 éramos malísimos, habíamos perdido una guerra en la que queríamos imponer un Rey que hablase Catalán en el trono del Imperio Español que hubiese obligado a los niños a cantar Els Segadors con acento de Vic. A pesar de ello, el ya citado José Patiño nos definía así:  

“Que el genio de los naturales [de Cataluña] es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas; prontos en la cólera, rijosos y vengativos, y que siempre se debe recelar de ellos aguarden coyuntura para sacudir el yugo de la justicia. (...) Son [los catalanes] apasionados de su patria, con tal exceso que les hace transtornar el uso de la razón, y solamente hablan en lengua nativa. (...) Que aquel grande orgullo está abatido, y, respetan ya los preceptos de V.M. y la Justicia, no por afecto y amor sino por la fuerza superior de las armas.»" 

Pero volviendo a nuestra lengua/dialecto-molesto que utilizamos para discriminar, mientras España ha sido tan paciente y abierta, véase Carlos III (Real Cédula de Aranjuez de 1768) por la que insiste en el tema con una muestra de tolerancia española:  

"Derogo y anulo todas qualesquier resoluciones o estilos que haya en ordinario, y esto mismo recomendará el mi Consejo a los Ordinarios Diocesanos, para que en sus Curias se actúe en lengua Castellana" y "Finalmente mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, recomendándose también por mi el Consejo a la Diocesanos, Universidades y Superiores Regulares para su exacta observancia y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco." 

Y más tarde, la gran reina Isabel II, esa Reina tan querida y casta, en la Real Orden de 15 de enero de 1867: "En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por el censor interino de teatros del reino (...) en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalize el uso de la lengua nacional, la reina (q. D. g.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España." 

Miguel de Unamuno recogía está obviedad, este amor tan Castizo por lo Catalán, y la feliz, alegre y voluntaria adopción por los Catalanes de la lengua castellana antes de que algún desalmado se inventara el Nacional-Catalanismo (Adolfo Hitler se inspiró en ello), en un discurso en el Congreso de los Diputados (02/08/1932): "Hay que partir, naturalmente, de que la enseñanza, el conocimiento del castellano, es hoy, en Cataluña y para los catalanes, obligatorio, no porque se les haya impuesto, sino porque lo han aceptado voluntariamente y cordialmente, de buena voluntad." 

Y es que además de imponer la lengua, nos hemos inventado con toda maldad una historia antigua ¡propia! Pudiendo compartir la historia llena de grandezas de España, un desgraciado resentido, se inventó una historia paralela, para justificar el Nacional-Catalanismo, quien mejor que D. José Patiño Rosales, intendente general de Cataluña después de la Guerra de Sucesión, 1715 para describir como era la Cataluña de antes de ese cántico al amor territorial llamado Decreto de Nueva Planta:  

“Habiendo este Principado de Cataluña por su execrable fellonía y obstinada resistencia perdido sus leyes, constituciones, privilegios y prerrogativas, cesó y quedó abolida con la recuperación y restitución de él a la debida obediencia y entrada de las armas del Rey nuestro Señor en esta Capital de Barcelona, la planta del Gobierno antiguo político, económico y militar de Cataluña." Como indica que nunca se nos impuso nada al termino de dicha guerra: "La porfiada tenacidad de los Cathalanes, en esta última ciega revelion suya, abrió el camino a imponerles la ley, que conquistados por la fuerza de las Armas, y castigada con ellas sus inquietudes, velicosos animos, rinda su dureza, y obstinación con templanza, y su buen uso vaya desterrando el odio y el aborrecimiento, con que siempre han mirado la sugección a otra ley que la de sus usáticos, costumbres,constituciones, privilegios y fueros" ni se prohibió nada: “Como antes todo lo Judicial se actuaba en Lengua Catalana, se escriba en adelante en idioma Castellano o Latín". 

¡Que mente tan mala se inventó esas mentiras de los Usatges, les Corts, las Constituciones y los Derechos! 

Pero fue Antonio Maura quién dio la solución para que dejásemos de ser tan malos, el problema es que nunca se ha querido aplicar: "¿El problema catalán? Sólo es cuestión de cincuenta años de administración honrada". Es por ello que hemos continuado por la mala senda, ya lo decía Manuel Azaña (por hazaña, la suya, o como se cargó la República) "un instinto de rapacidad egoísta se ha sublevado, agarrando lo que tenía a mano (...) en el fondo, provincianismo fatuo, ignorancia, frivolidad de la mente española, sin excluir en algunos casos doblez, codicia, deslealtad, cobarne altanería delante del Estado inerme, inconsciencia, traición (...) Mientras dicen privadamente que las cuestiones catalanistas han pasado a segundo término, que ahora nadie piensa en exaltar el catalanismo, la Generalidad asalta servicios y secuestra funciones del Estado, encaminándose a una separación de hecho" durante la Guerra Civil. Que cerdos y malos somos los Catalanes, ¿verdad? 

Siempre pidiendo y quejándonos D. Alvaro de Figueroa y Torres (Conde de Romanones) (si, ese señor que fue presidente tres veces y no sé cuantas más ministro en ese gran momento de la democracia española como el final del periodo conocido como “reinstauración bribónica”):  

“En mi frecuente paso por el Gobierno, he aprendido que la atención de los Ministros ha estado absorbida constantemente por Cataluña; cuando no era una cosa, era otra; huelgas, regionalismo, separatismo, sindicalismo, proteccionismo. Si el resto de España hubiera originado iguales preocupaciones, la vida ministerial habría sido imposible." (Notas de una vida). 

Y a pesar de ello, se nos ha querido, se nos ha respetado y dirigido buenas palabras, como las de José Millán-Astray en la Universidad de Salamanca el 12 de octubre de 1936: “¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí!". (que decir que el bisturí no estaba del todo afilado, cosas de las penurias de la guerra). O las hermosas palabras del Gobernador militar de Barcelona en 1939, el Coronel Antonio Aymat: “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!" 

Y se nos ha defendido siempre sin fisura alguna como Juan Negrín que durante la Guerra Civil dijo: "No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo... y pueblerino (...) No hay más que una nación: ¡España! (...) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos". 

Por ello pido perdón a España, por su comprensión, amor y paciencia desde los siglos de los siglos, desde que formamos esta gran nación llamada España, desde Adán y Eva (Hispania antes, ya los romanos sabían que la península sería el futuro putiferio de Europa, por eso de la tierra de conejos, ya saben…). 

PS. Como una de las características Españolas no es la ironía, les informo que el texto es irónico, pues ese señor con barba que de vez en cuando sale por la televisión diciendo que es presidente y sus amigos, llevan hinchándome los huevos desde hace días, más de lo normal, por lo que, o escribía algo irónico o bien llenaba dos páginas de insultos, pero claro, el insulto principal, me temo, no se lo habrían tomado como un insulto.

Declaracions suspeses

Quan era conseller municipal ens dedicàvem, entre altres coses a fer declaracions institucionals, els partits les acordaven i el dia de Plenari es llegien en veu alta, i així anàvem aprovant declaracions contra la violència masclista, per la llengua i coses per l’estil. I aquí quedava. Paraules que el vent s’enduia i que quedaven escrites.

En cap cas tenien una transcendència major, era com dir: “El Plenari de Sants està en contra de maltractar a les dones” i tal dia farà un any i tornarem a aprovar la Declaració.

El Parlament va aprovar la declaració pel dret a decidir, que, en el fons ve a dir és que el poble de Catalunya té dret a opinar i decidir coses, sembla de sentit comú, però a les Espanyes neandertals no ho és tant.

En tot cas, el Govern de la Nación (dic així per a no posar Imperial) va recórrer aquesta declaració al Tribunal Constitucional, la qual cosa va fer que, de sobte un no res, unes paraules sense transcendència jurídica, en tinguessin, perquè, si no tenen valor (més enllà de simbòlic) perquè “jutjat-les” al Constitucional? Imaginem que fos una Declaració d’amor, un tribunal la podria deixar en suspens? I una declaració contra la violència de gènere?

Ara el alto tribunal que interpreta y parchea la Constitución a su antojo (o el de los partidos políticos) ha decidit deixar la declaració en suspens, com si fos una llei que tingués efectes reals.

M’explico:

Una llei qualsevol és (gent de lleis, no us arrenqueu les togues) llei perquè amb ella duu aparellats uns efectes. Per exemple:

1.       Si la norma que s’ha de donar 100.-€ a la gent de més de 80 anys, l’efecte és que els senyors de més de 80 anys cobraran.

2.       Si la llei diu que l’empresa ens ha de descomptar diners en concepte d’impost de renta, l’efecte és que l’empresa retindrà els nostres diners.

3.       Si la llei diu que no podem córrer a més de 50 quilòmetres per hora, l’efecte és que ens poden multar.

4.       Si la llei diu que quan comprem una samarreta hem de pagar el preu, l’efecte és que haurem de pagar.

Quin efecte tenia la Declaració aprovada pel parlament? Cap. Ens feia independents? No. Convocava un referèndum? No. És pot deixar en suspens la voluntat d’unes persones de creure o voler una cosa? Evidentment no.

Doncs així és l’Espanya del segle XXI, de Quijotes, Godoys, Conde-Duques, i, evidentment Ducs d’Alba.

El nou home del renaixement

 

Hi ha uns personatges, només se’ls pot anomenar així, que estan entossudits en crear llengües noves, crear-les per a desprès matar-les a través de l’oblit.

Fixin-se a València (dic València per a no molestar a ningú afegint “Països” o “Comunitat”), fa temps que uns polítics van decidir que allí, a més de castellà (ells en diuen espanyol tot i que, com a llengua no existeix), s’hi parlava una llengua que van denominar com a Valencià per a diferenciar-lo del Català.

Aquí s’inicià un debat polític que arribà als jutjats per a determinar el nom de la llengua i si aquesta era o no filla del Català o no tenien cap parentiu. Sincerament, si han de ser els polítics i els jutjats qui ha de decidir sobre l’existència i característiques d’una llengua, crec que podríem eliminar les filologies d’una tacada de les nostres universitats.

Ja sabem que els nostres polítics són nous homes del renaixement: tant fan política com fan de banquers, poden esdevenir enginyers decidint per on passen els trens, metges al determinar que es necessari o no a un hospital, opinen de tot perquè de tot en saben, escriuen als diaris amb opinions vehements sobre aeroports i escoles,  i ocupen càrrecs a empreses multinacionals i ara, a més, fan de filòlegs.

Els jutges no és que els facin de filòlegs, sinó que els obliguen per llei a decidir quan els posen un plet a la taula i, en aquests casos, que voleu que facin? Fan cara de lingüistes? Es possible que, ni tan sols, coneguin la llengua sobre la que han de decidir.

Ara, a l’Aragó, també vol rebatejar les llengües no castellanes, no només el Català, sinó una llengua tant seva com l’Aragonès.

Els canvien el nom, els amaguen a l’espera que, així, morin d’una vegada i Espanya, la seva Espanya, l’Espanya eterna, sigui, finalment uniforme: tots amb la mateixa llengua i bandera, un jardí només de clavells, però vermells sang.

Em preocupa el que va passar el dia del treballador

 

 

Em preocupa el que va passar el dia del treballador.

Em preocupa que els sindicats tinguin la poca convocatòria que tenen i no canviïn.

Em preocupa que la gent s’ho prengui com un dia qualsevol.

Em preocupa que ningú pugui aglutinar a tanta gent descontenta i emprenyada.

Em preocupa que la gent no s’emprenyi.

Em preocupa que la gent no actuï.

Em preocupa que ningú lideri.

Em preocupa que la gent només esperi.

Em preocupa que els polítics utilitzin la manifestació per a fer el paripé aferrats a una pancarta ignorant que MAI han treballat i que, per tant, les horribles condicions laborals MAI se’ls han aplicat.

Em preocupa que calgui fer una manifestació alternativa.

Em preocupa que els Mossos d’Esquadra hagin d’estar en vetlla perquè hi ha una manifestació alternativa perquè tothom sap que acabarà a garrotades.

Em preocupa que hi hagi gent que vagi a les manifestacions alternatives a rebentar-les.

Em preocupa que la gent que va a les manifestacions alternatives no expulsi els que les rebenten.

Em preocupa que els Mossos d’Esquadra s’excedeixin en la seva contundència amb evident indiscriminació quan hi ha manifestacions alternatives.

Em preocupa que mentre això passa a les televisions només es parli d’un partit de futbol.

Em preocupa que mentre uns i altres es dediquen a jugar a un macabre paint ball per Barcelona, pels canals públics de comunicació parlin de futbol.

En resum: em preocupa que a tothom se li enfoti tot.

El votant, com a consumidor, sempre elegeix la marca original

Ja vaig escriure en un post que, part de la davallada electoral de CIU a les darreres eleccions, creia que venia de la desconfiança que causa la federació a l’electorat. Això provoca que alguns votants prefereixin assegurar que CIU farà el que ha de fer amb la fulla de la guillotina sobre del coll aguantada per ERC.

Però avui crec que hi ha altres factors.

És cert que CIU ha trepitjat molts ulls de poll amb les retallades, no sé si molts funcionaris estan molt disposats a votar a qui li treu la paga extra i que ha tingut una més que important col·lecció de cagades que han esgotat tot el crèdit que tenia el partit, més ràpid que el President Maragall i el Tripartit va esgotar el crèdit de la Generalitat.

Sembla ser que CIU, per no dir CDC, quan s’escora cap al sobiranisme, perd vots, però no crec que siguin dels unionistes, sinó dels sobiranistes, doncs mentre l’independència ha estat una utopia (no dic que ara sigui real i palpable) CIU era el partit nacionalista seriós en contraposició a ERC que eren els eixelebrats i, desenganyem-nos, els catalans no som ni eixelebrats ni d’extrems, per molt que ens pugui seduir l’idea.

Però ara, l’independentisme és un tema “normal”, i qui ho defensa no són sonats ni il·luminats, sinó persones normals amb la seva feina normal, inclús Esquerra sembla un partit “normal”, o sigui, seriós, alhora que CIU s’ha convertit en un Tripartit de dos partits i diverses famílies.

Però més important d’això, molta gent s’ha passat a la causa sobiranista, i molts que ja ho eren han vist que és possible i que ja no és un somni i, per això, es passen a qui venia el producte independència abans, això és, ERC.

Quan s’ha d’anar a comprar el pa de motlle, si no és per qüestió de diners, és possible que comprem Bimbo, o que demanem Coca Cola en lloc de “Refrec de Cola”, perquè, en el fons, els ciutadans/consumidors, sempre ens fiem més de la marca original.