Sóc d’una generació que comença a veure que viurà pitjor que els seus pares, que si pot comprar un pis és possible que la hipoteca el sobrevisqui, que de la feina precària en fem costum i que no cobrarem jubilació tot veient com l’Estat del benestar es desfà a mesura que passen els anys.
Diuen que la solució és crear riquesa, que la gent treballi, que cotitzi a la Seguretat Social i que potser que entenguem que el treball és, a part de una molesta obligació per a intentar viure amb una certa dignitat, una obligació social que tenim els treballadors cap a la resta de persones.
El treball i la creació de riquesa, serveix en part, perquè tinguem hospitals públics i prestacions socials, escoles i ajudes que permeten als més desafortunats viure amb una mínima dignitat.
Em rebenta que em cusin a impostos el magre sou, però ho agraeixo quan he d’anar al metge, o el dia que hagi d’agafar la baixa, o simplement, quan penso que gràcies a la gent com jo, permetem que els nostres avis visquin amb una pseudodignitat, això si, inferior a la que es mereixen.
Diuen que som quatre treballadors per avi, i que d’aquí uns anys ens tocarà un avi per cada un treballador coma sis. Si la meva avia cobra una miserable pensió de jubilació està clar que els meus pares cobraran una misèria de la misèria que cobra avui la meva avia, o pot ser que els que estiguem cotitzant haurem de viure tota la vida amb els pares perquè per a poder-los abonar les pensions nosaltres viurem en extrema misèria. I nosaltres cobrarem.... bé, amb una mica de sort els governants recuperen aquella idea de la mítica pel·lícula “La Fuga de Logan” on els vells els mataven directament només arribar a una determinada edat.
A mi, la idea de treballar quaranta o quaranta cinc anys em preocupa poc, potser si treballem tota la vida, com a mínim no haurem de patir per no cobrar una jubilació, potser podrem morir estressats però amb dignitat.
El que em preocupa és que, potser uns quants ens jubilarem tan vells que passarem del metro matutí al nínxols amb vistes al port mentre hi haurà gent que serà prejubilada deu o quinze anys abans.
Nosaltres tenim la obligació de suportar el sistema perquè també ens en beneficiem, i del nostre esforç hem de poder viure nosaltres i els que ja no poden fer-ho per si sols.
Potser la solució no és jubilar-se als 67, sinó cotitzar un mínim d’anys i, un cop s'arribar a la xifrà màgica de cotització, oferir al treballador la possibilitat de continuar treballant fins que vulgui i pugi, potser menys hores, potser bonificant-li la renta.
Diuen que si fos així els joves no trobaríem feina, i la veritat és que, no crec que cap senyor que porta treballant quaranta anys faci la feina que fa un jove de vint.
