
Hi ha notícies que et donen una dosis de realitat, del ràpid pas del temps,
de que les coses canvien i que el passat és només passat, intangible i mutable.
Aquestes dosis de realitat poden ser produïdes pels canvis, a vegades brusc, ja sigui del paisatge, de l’entorn que
ens dóna seguretat i escalf i familiaritat, dels carrers que passen a ser
peatonals, edificis que s’enderroquen i, evidentment, botigues que tanquen.
La noticia informa, a mi em sona a esquela, del tancament aquest diumenge de la xurreria
Montse a plaça de Sants, davant de la boca del metro, just al carrer Joan Güell
tocant a carretera de Sants.
Des d’allí es contempla la vida de mig barri perquè es troba just al cor,
és memòria viva de tot el que ha passat a la zona des de fa anys, sempre de
cara al carrer. Ha vist nens fer-se grans, amors, desamors, tristeses, festes,
monotonies, lluites, alegries, dols i totes les condicions i situacions humanes
que es poden visualitzar al carrer.
No exagero si us dic que molts hem tingut una cita al voltant de l’aire
perfumat de fregit de la xurreria.
La Carmen, la propietària, és una icona del barri: d’ulls menuts, cara molsuda
i severa amb papada i el davantal, els aire de paradista de mercat de rostre
massa maquillat però envoltada d’olor a fregit i el Sant Pancraci (salut i
peles) a la prestatgeria de la xurreria remolc que ha circulat per tota la
plaça segons diuen els més (s)avis de Sants.
És la xurreria on comprem les cornes, grans i suficientment olioses perquè
a vegades, al posar-les a la boca, es desfessin amb petites explosions
silencioses que només percep la llengua de les bombolletes fossilitzades, també
és els bunyols de bacallà (mons pares deien que dels primers de Barcelona) amb
algun extrem cruixent i deliciosament oliós i les taques de julivert per tot el
perímetre com pigues.
Els primers records que en tinc són de quan estava ubicada en un altre lloc
de la plaça, al passeig de Sant Antoni amb carrer Galileu. Deu fer molt temps
perquè en tinc records borrosos, però allí estava ella, la Carmen i el seu
marit, proporcionant part de l’aperitiu del cap de setmana als santsencs . És
el record d’aquells dies, al que m’aferro quant veig la vella xurreria, dels
dinars calmats, d’alguna paella, del pare, sobre tot d’ell, perquè era el més
capritxós i, segurament qui era més partidari de les cornes, amb aquella cara
de dolenteria picarona de nen.
Són els xurros de les tardes de diumenge ja amb parella, el barri, l’olor,
el ninot en forma de xurro col·locat davant la xurreria amb un somriure, són
records vius, els meus i de molta gent.
Cada vegada que tanca una botiga de tota la vida, es trenquen les línies
que uneixen generacions, es posa un punt i final, es trenca un paisatge i una
tradició, el fill que hi ha anat amb el pare ja no podrà anar amb el seu fill, ni
l’avi amb el net.
És la sensació que, en aquella botiga hi ha les petjades, les mirades, empremtes
i anhels de tantes persones, de records, de tanta gent estimada que perdre-ho entristeix,
perquè perdem un altre punt de connexió amb ells i, evidentment, amb un altre
jo del nostre passat.
Una pena, un homenatge a l’estoicitat de la xurreria, que sana o insana, hi
ha estat tota la vida fins ara i a les petites coses que es converteixen en
magnífics records.