L’altre dia vaig enganxar per televisió el tros final de una magnífica pel•lícula titulada “Bonjour, Tristesse” de l’any 1958 i amb ella les imatges del gran actor David Niven en tota la seva plenitud.
He de reconèixer que sempre he tingut certa debilitat per a certs arquetips, un d’ells és David Niven que al llarg de la seva carrera cinematogràfica representava la flema del típic cavaller anglès, alt i prim, perfectament pentinat, el bigoti de llapis i l’expressió amable i alhora irònica, sempre elegant, impecable, amb la frase adequada en tot moment, l’aire impertorbable, la ironia fina, la decència...
Sempre fent personatges amb aires aristocràtics i flemàtics com l’encantador lladre de gúa blanc Sir Charles Litton a “la Pantera Rosa” (1963), l’amic de Hercules Poirot a “Mort al Nil” (1978), com a detectiu refinat a la comèdia “Un cadàver per postres” (1976), el capità Miller, irònic expert en explosius a “Els canons de Navarone” (1961), el Playboy Raymond a “Bonjour Tristesse” (1958), l’excèntric Phileas Fogg a “La Volta al Món en Vuitanta dies” (1956) o el rector preocupat per fer una catedral i que rep l’ajuda divina d’un àngel amb el rostre de Cary Grant a “La esposa del rector” (1947). Moltes d'aquestes pel·lícules han estat i són de les meves preferides.
Diuen que quan morí, una corona de flors gegantina fos portada per varis homes amb una nota on posava que els portadors de l’aeroport de Heathrow li dedicaven al millor cavaller que havia passat per l’aeroport.
L’home que trencà la seva carrera d’actor per a lluitar a la Segona Guerra Mundial, el mateix que mai va voler explicar que va fer o veure a la guerra, l’home que en una entrega de premis dels Oscars pronuncià una de les frases més celebres de tota la història de la citada entrega de premis, quan un home completament nu travessà l’escenari on Niven presentava la gala: “Que trist que l’única rialla que aquest home provoqui a la seva vida sigui per haver ensenyat les seves menudeses”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada