Potser és el Nadal, qui sap, però darrerament estic més sensible del que resulta habitual. Me’n vaig adonar desprès del post partit femení de futbol solidari entre representants de les entitats del Districte i Conselleres Municipals (al final personal del Districte més Conselleres).
En acabat el simpàtic partit, varem anar en ramat de xais fins al local de la FAECH on l’amic Josep Espin ens convidà a un excel•lent refrigeri on poguérem xerrar a peu dret els uns i els altres, segurament una selecció dels de sempre, els que ens trobem a totes les festes i festetes del Districte, els que sabem que veurem quan anem a un o altre acte.
Llavors, fou quan em vaig adonar que aquelles persones formen part, en certa manera, d’una gran família que belluga el Districte, que fa i proposa, que tot i semblar invisibles per a la majoria de veïns, són els que fan que el nostre Districte tingui certes singularitats que cap altre barri té. Són el Districte silenciós.
Són els que fan que encara hi hagi cert caliu, que penquen sense esperar res a canvi, potser un copet a l’espatlla i un “això que heu fet és collonut”, que somriuen amb satisfacció quan els dius: “no sé com ho heu pogut fer” i que et reben amb afecte i simpatia.
Evidentment, la bona sintonia que crec que hi ha (perquè mai se sap si són simpàtics perquè els caic en gràcia o perquè sóc Conseller Municipal i, amb els politics, millor portar-se bé) fa sentir-me orgullós d’aquesta gent, que són els que aquests dies estan a la Pau sense Treva, els que han invertit hores confeccionant les carrosses de la cavalcada de Reis, que munten actes al carrer, que tallen la carretera de Sants, que ens distreuen, que ens omplen els carrers i que fan tot allò que converteix el nostre Districte en un lloc més agradable per a viure encara que no siguin actes espectaculars.
Suposo que ells són part del que fa que els Santsencs que viuen al barri (viure de fer-hi vida) ens faci tanta recança la simple idea de marxar, encara que només sigui per a creuar el Paral•lel, l’Avinguda Madrid o Riera Blanca.
Tenim un camp magnífic per a plantar; la terra és bona i només cal regar-ho, la naturalesa farà la resta. Cal cuidar-ho, mimar-ho i ajudar-ho, sinó, algun dia, aquests quatre, decidiran quedar-se a casa i llavors, el nostre Districte, perdrà el que el diferència i fa especial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada