Els campistes em fan pensar massa

Com que ja portem unes setmanetes amb el tema de les acampades indignades, m’agradaria fer unes quantes reflexions ja que, des de que plantaren la tenda, la meva humil opinió dels campistes ha evolucionat.

Primer vaig pensar que eren els típics alternatius de sempre, els que estan a tot arreu i que s’apunten a totes les festes i festetes, els individus que et vas creuant al llarg de la teva vida i que són els pro palestins, pro saharauis, okupes i tota la pesca.

En el fons els admiro perquè són idealistes (no s’han deixat endur pel pessimisme), però alhora em provoquen la vena paternalista al considerar que, potser, encara no saben que el món gira al voltant del sol i que les coses no són ni blanques ni negres. En tot cas, d’aquests n’hi ha uns quants aprenents a revolucionaris de megàfon a la mà que semblen buscar la seva revolució, el seu moment històric, el seu “jo hi vaig ser” amb llàgrimes de nostàlgia i orgull als ulls.

Al cap d’uns dies, desprès d’una parell de visites a la plaça Catalunya em vaig adonar que s’hi feien debats interessants sobre els que s’hi podia estar més o menys d’acord però de contingut correcte, no estar conforme amb un pensament no vol dir negar-lo i denigrar-lo i que l’ambient era festiu i, cal dir-ho, tirant a poc higiènic i poc respectuós amb l’espai públic. Es podia pensar que d’allí en sortiria quelcom d’interessant, que només calia instrumentalitzar-ho.

Em va agradar el corró relatiu al sistema electoral, si més no la part que vaig poder escoltar, ja que el megàfon que es passaven de banda a banda com si fos un porró amplificava ben poc el so.

Inclús vaig escoltar no sé si dir-ne conferències, interessants com una sobre l’Àfrica i la venda d’armes (conferències amb un evident toc ideològic) i fins hi tot el que esperava veure: un corró on es feien proclames sobre la fi del capitalisme i la necessitat de la revolució comunista com digué el profeta Marx (Karl, no Groucho) que em recordaven les fotografies de Lenin i aquell personatge de Dr. Zhivago, Pasha, el revolucionari Rus que es converteix de idealista revolucionari a assassí.

Dies més tard, la sensació que tenia i tinc és que les reflexions han desaparegut i que, la sentada és ja un modus vivendi i que tot plegat dóna la impressió d’haver perdut el nord, com si els debats s’haguessin transformat en deliberacions sobre el que han de fer amb el seu futur, guanyant temps a l’inevitable abandó de la plaça.

Resulta molt divertit observar com la societat sempre copia el mateix model encara que sigui per oposició al propi model establert. Sociològicament és rellevant veure com un moviment que parteix, entre altres aspectes del rebuig a la política oficial, en copií l’estructura: l’assemblea, les mil comissions, els portaveus i un discurs de parlar només d’ells i justificar i perpetuar el moviment sense omplir-lo de contingut. No es queixen d’això?.

Jo els comprenc, també sóc un indignat, hi ha tantes coses que cal canviar en aquest país, tantes injustícies, tants aspectes incomprensibles que a vegades em provoquen atacs de “aneu tots a la merda”, deixar-ho tot i anar a munyir cabres ecològiques al Pallars i fer formatge per als tontets de Can Fanga, però no ho faig, perquè el sistema tot i ser una merda, com a mínim és una merda democràtica i garanteix la llibertat d’expressió i permet la seva millora (si es vol).

La cosa està molt malament, sobre tot per la meva generació, els que hem tingut la millor infantesa de la historia d’aquest país i que, de sobte, ens envien sense poder-ho evitar a una vida pitjor que la dels nostres pares.

L’indignació és cap a la generació dels nostres pares que ens van prometre el món i només ens deixaran una hipoteca de per vida, la indignació cap a una generació que ha col·laborat activament en aquesta crisi econòmica, democràtica i de valors.

Econòmica perquè uns no han vigilat a les entitats de crèdits, els altres per a comprometre’s a pagar el que objectivament no podien pagar i els banquers per donar el que no podien, no tenien i ni podrien recuperar.

En resum: el creure que hi havia més bitllets al tauler del que realment hi havia o, com s’ha vist, el joc de les cadires però amb diners, mentre ha sonat la música la gent s’ha anat passant el bitllet ben ràpid de tal manera que tothom tenia un a la mà, fins que la música ha acabat i algú s’ha quedat amb la mà parada i sense el bitllet i algú amb un parell ben agafats.

Democràtica, perquè mentre tot ha anat bé, el ciutadà ha decidit delegar en uns senyors perquè gestionessin, s’han desentès de la rex publica, i els polítics ho han acceptat creient en molts casos que el seu poder estava per sobre i no per el poble pel propi desinterès majoritari del ciutadà.

I de valors perquè ens han inculcat que la vida era fàcil i que tothom viuria bé quan no era cert, per haver-nos dibuixat un futur  que no existeix.

Encara hi ha gent que espera el seu moment, que desitja la seva revolució d’octubre, el seu maig del 69 sense saber que el temps ara passa tan ràpid que de maig a octubre només hi ha un sospir i que l’únic que en queda de tot plegat és un tweet i una fotografia etiquetada al Facebook.