M’he estrenat al Ple del Districte, i si el meu interès en principi era fer un resum del contingut, en vistes al volum de temes, he decidit fer una valoració de l’esdeveniment.
Primer de tot vull fer menció al pèssim sistema de so de la sala de plens, que, juntament amb l’aspecte de la sala, amb els vitralls de colors i els bancs de fusta, recorda massa l’interior de una església, la qual cosa, amb tot el perdó cap als catòlics practicants, no acompanya gaire.
El model de plenari és digne de una obra de teatre d’aficionats: llarg, avorrit, previsible i carregós. No tinc clar que el públic, el poc que hi va, entengui gran cosa del que diuen els portaveus dels grups municipals, però puc assegurar que, quan qui parla és un ciutadà no s’escolta gairebé res des de la nostra cadira, potser és un reflex de la realitat, de la manca de comunicació entre política i ciutadà. Quina metàfora tan idònia de la política!
La Regidora, la Sra. Imma Moraleda fa l’informe on explica tot allò que fan des de el Districte, tot és bo i sense autocrítiques. Els grups interpel·len amb una mica de improvisació: això es nota per la brevetat de les intervencions. Desprès toca tot allò d’aprovar una pila de papers i papers reciclats però poc aprofitats, amb plànols de zones del Districte, algun sense els noms dels carrers!. S’explica el que posa als papers i llavors cada grup es posiciona a favor o en contra conforme al que ja s’ha acordat abans d’entrar. Es fa la opereta de rèpliques ja acordades i es passa a un nou tema.
La darrera part ja serveix perquè els grups facin preguntes a la regidora, preguntes que ella desvia amb gran senyoria. També es fan propostes dels grups de la oposició, que prosperen o no segons s’hagi acordat abans d’entrar al saló de Plens.
Només parlen els portaveus dels grups, la regidora i el president executiu del Districte que només es dedica a donar la paraula i seguir l’ordre del dia com si fos un moderador de la acalorada discussió.
Diguem que no es gaire entretingut, tot plegat, i que la inactivitat arriba a cansar, als ciutadans i als consellers municipals que restem immòbils dins la opereta com a elements del decorat. Però mentre els companys portaveus recitaven el que havien de recitar, seguint amb la opereta, i els altres feien de secundaris de cartró pedra, jo em vaig dedicar a observar el públic, entre ells els que es manifestaven en contra de la edificació, ja tristament famosa, del carrer Almeria amb pancartes hi tot!
És per això que vaig acabar formulant-me les preguntes següents: que impulsa aquelles persones a vindre al Plenari? Què esperen de nosaltres? I en conseqüència, un mateix es fa altres preguntes al veure's a la cadira: què hi faig jo aquí? I conseqüentment: El meu lloc no és als bancs? Què puc fer jo per als ciutadans?.
Suposo que tot això són preguntes que tot novell es fa, sobre tot quan li han ofert un càrrec sense voler-lo ni desitjar-lo i que va necessitar uns dies de reflexió abans d’acceptar-lo.
Caldrà anar donant respostes a totes elles, avui és massa d’hora per a fer valoracions més enllà del que he exposat i cal veure com funcionen les Audiències Públiques, però, en vistes al Plenari, s’entén perfectament que hi hagi desafecció política; s’ha guanyat a pols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada