Avui toca afalagar a en Duran i Lleida. No us espanteu, no vol dir que m’hagi anat més a la dreta de la “i” que uneix a la federació de Convergència i Unió, ans al contrari! Si que crec necessari comentar i aplaudir una actitud d’un polític quan fa les coses bé (difícil en política), així també em considero amb tot el dret per a criticar-lo quan els actes que realitzi no siguin del meu gust.
Pensava, sincerament, que en Duran i Lleida sucumbiria a la temptació d’aprovar els pressupostos de l’Estat, no envà les mostres d’afecte per part del PSC i les seves darreres intervencions distaven molt del que l’Artur Mas anava pregonant per ací. Així dons, ha estat una agradable sorpresa que en Duran i Lleida presentés una esmena a la totalitat dels pressupostos, però aquesta sorpresa ha estat majúscula per la argumentació emprada per a justificar-ho.
Podia haver dit que presentava l’esmena a la totalitat perquè no hi havia recollit el nostre affair amb el finançament, així la claca catalanista aplaudiria per a seva gallardia patriòtica. Però si esgrimia aquest únic argument hauria estat titllat, ell i de retruc la federació de CIU, com de irresponsables amb poca vista global, interessats només amb Catalunya i tots aquests arguments ja tan gastats per la Espanya mesetera.
En Duran i Lleida ha emprat l’argument del finançament com a cirereta de pastís com un “i a més a més” per a concloure l’argumentació, per a tenir-nos contents, per no perdre el tint reivindicatiu que es pressuposa a tot partit nacionalista. Ara bé, ha explicat molt bé que el motiu principal per a la esmena era que els pressupostos estaven basats en una situació econòmica de creixement i no contemplen la situació actual i que, per tant, són totalment inconnexos amb la situació econòmica actual i així dons, artificiosos.
El resum és que en Duran i Lleida ha quedat, de portes a Espanya, com un polític solvent i competent, que ha pres una decisió en pro d’Espanya sense que se li puguin imputar les llufes típiques de egoista perifèric, sense que això suposi una renúncia a la causa catalana. Diguem que ens hem estalviat més llenya contra nostra des de Espanya. Evidentment ho ha fet per motius polítics que desconec, més o menys nobles, no envà tot polític actua en base a un interès, encara que només sigui el de projecció i imatge, sobre tot quan, desprès apareixen en Joan Ridao de Esquerra i en Joan Herrera de Iniciativa argumentant les seves postures, semblants a la d’en Duran, però sense sonar tan convincents o serioses, fent esforços per a dir el mateix però amb un tint més reivindicatiu i/o social, cada casa té la seva marca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada