Quan anem a un restaurant podem mirar el menú i decidir si, de tots els plats que hi ha de primer i segon n’hi ha algun que ens motivi a quedar-nos-hi. Així dons, un cop localitzats els plats entrem dins del restaurant, ens entaulem i esperem que el cambrer ens pregunti que volem dinar. Evidentment elegim de les opcions que hi ha, però pot succeir que l’amanida de formatge s’hagi acabat i ens veiem obligats a demanar un plat que no ens ve a gust però, o demanes el que hi ha o no dines.
Així dons quan anem a dinar estem fent el que podríem anomenar “un acte de sobirania”, o sigui, decidir de entre totes les opcions de bars, restaurants i llocs on dinar a quin volem entrar, i aquesta sobirania continua en el moment de decidir si mengem a la carta o de menú, i continua quan ens decidim pels macarrons a la bolonyesa o el bacallà a la llauna, però quan, ens eliminen un plat del menú i ens indueixen a menjar un plat que no volíem, llavors ja no hi ha sobirania, però torna a existir quan decidim no menjar l’únic plat que hi ha i marxar a buscar un altre bar o restaurant.
No sé si nosaltres varem decidir anar a menjar en aquell restaurant o no, de fet, no sé ni tan sols si varem decidir entre dinar a fora o quedar-nos a casa, però tinc la certesa que en aquest restaurant no ens fa el pes estar, no ens donen ni la possibilitat de demanar a la carta, només hi ha un menú raquític de dos primers i dos segons, dels que, realment només els queda un plat de cada, sense pa, vi ni postra, però si amb cafè, ja se sap que en certs restaurants el cafè és per a tothom.
Així dons quan anem a dinar estem fent el que podríem anomenar “un acte de sobirania”, o sigui, decidir de entre totes les opcions de bars, restaurants i llocs on dinar a quin volem entrar, i aquesta sobirania continua en el moment de decidir si mengem a la carta o de menú, i continua quan ens decidim pels macarrons a la bolonyesa o el bacallà a la llauna, però quan, ens eliminen un plat del menú i ens indueixen a menjar un plat que no volíem, llavors ja no hi ha sobirania, però torna a existir quan decidim no menjar l’únic plat que hi ha i marxar a buscar un altre bar o restaurant.
No sé si nosaltres varem decidir anar a menjar en aquell restaurant o no, de fet, no sé ni tan sols si varem decidir entre dinar a fora o quedar-nos a casa, però tinc la certesa que en aquest restaurant no ens fa el pes estar, no ens donen ni la possibilitat de demanar a la carta, només hi ha un menú raquític de dos primers i dos segons, dels que, realment només els queda un plat de cada, sense pa, vi ni postra, però si amb cafè, ja se sap que en certs restaurants el cafè és per a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada