Avui volia escriure però les idees sorgeixen entretallades, principis de històries fragments de vides, moments, escenes, totes elles nítides però incompletes, com un puzzle mental amb peces de diversos trenca closques.

Per exemple, puc veure un home de mitjana edat en un bar amb posat d'amarga resignació, una nit, quan només queda el cambrer recollint el local, un d'aquells cambrers de debó de camisa blanca de màniga curta en un bar de debó amb rajoles blanques embrutides. Fins hi tot puc enteveure que pensa l'home abatut i el cambrer cansat i el que rsulta més important, com ha arribat l'home al bar.

Segurament l'home ja duu al cos un parell de copes, com que no és americà li posarem al fetge cervesa o conyac, vestiria roba pulcre, amb les arrugues habituals de un dia llarg i dur, la mirada seria abscent, amb els ulls empetitits pel canáment i l'alcohol.

El motiu per la seva estada pot ser la pèrdua de la feina, sentint-se terriblement avergonyit per a donar la cara a casa. També pot ser un pobre diable acabat de divorciar, lluny de casa seva, dels seus fills, visquent a casa dels seus pares.

O si sóm més truqulents, espera algú, una dona misteriosa, un home desgarbat, un penjat o simplement un amic.

I pot acabar, fàcilment mort, al llit acompanyat o descobrint el gust per a jugar al bingo a hores intempestives.

Tot està però res tè sentit. Abans resultava més fàcil, potser creia que tenia talent i, amb l'edat, l'he anat perdent o, simplement, he descobert que mai n'he tingut. Potser és que no tinc temps... ja ho deia Picasso: "Que la inspiració t'agafi treballant".

Però sabeu què és el pitjor? Què en el fons, encara crec que algún dia escriure alguna cosa que valgui la pena.