En plena febre Olímpica tothom semblava feliç i orgullós de Barcelona, per la seva transformació, perquè ens obria les portes del món, perquè era el pas que permetia deixar endarrere la transició Espanyola i entrar, realment, a Europa i tancar la porta al passat.
Gairebé vint anys desprès, el sentiment ja no és el mateix.
Des de les olimpíades han succeït masses coses, el món va molt ràpid, els canvis són gairebé diaris, i els barcelonins ens sentim fastiguejats amb la nostra ciutat. Motius? Molts.
Aquella que havia estat la nostra amant, a qui estimàvem i desitjavem ara ens sembla una madrastra envellida i amargada.
Els canvis s’han produït ràpidament i han estat gestionats pels mateixos que van dirigir el timó de la Barcelona Olímpica, gent autoanomenada d’esquerres que ha vist com, a l’igual que la resta de partits tradicionals Europeus de la social democràcia i el socialisme, es perdien dins de la seva pròpia ideologia, buscant un nou nord mentre governaven, de forma erràtica, la nostra ciutat.
No és culpa seva. Qui porta més de trenta anys al seu lloc de feina, li costarà més adaptar-se als canvis, al món que gira i gira, potser tocava la jubilació, o un curs de reciclatge.
En un moment de crisi política Europea, determinats partits naveguen força desorientats, aquest és el motiu dels cops de timó de l’Ajuntament de Barcelona, les propostes modernes estèrils, o les antigues ja inoperants i l’aposta per conceptes etèris que produeixen, sinó indiferència, hilaritat.
I els vicis. Els vicis d’estar sempre allà, com al teu propi cortijo, dirigint i remenant les cireres. Tampoc és culpa seva, els humans som així, quan agafem confiança, és molt fàcil que ens aprofitem i ens relaxem.
Barcelona està cansada, pel sol fet que l’Ajuntament de Barcelona està cansat, porta massa temps allí, treballant, i les idees escassegen i els mals hàbits es reprodueixen. No és culpa seva, són humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada