L'home que volia ser rei

Germà d'un príncep i amic d'un captaire si és digne.

Amb aquesta frase començava Rudyard Kipling un conte que ha esdevingut famós: L'home que volia ser rei, i que, posteriorment, John Ford el convertí en pel·lícula el 1975 amb Sean Connery i Michael Caine. No entraré en valoracions de la pel·lícula, només dir que és excel·lent i que els dos actors fan una feina magnífica com a ex soldats Anglesos que malviuen estafant i enganyant amb simpatia per l’Índia colonial.

Faig menció a aquesta obra per la moral del conte i de la pel·lícula, la de dos somiadors, Daniel Dravot i Peachey Taliaferro Carnehan, que decideixen convertir-se en reis de una regió inhòspita de l’Índia aprofitant els coneixements militars de l’exèrcit britànic sobre els pobres autòctons que encara van amb rocs i llances.

El seu objectiu no es ser reis per sempre, sinó aconseguir-ho per a enriquir-se i marxar a casa, un pillatge institucionalitzat, però com sol passar, un d’ells, el que es elegit o convertit en monarca i Déu perd el cap, embriagat de poder, i accepta i es creu el seu rol de rei i Déu, que és l’elegit, fill d’un Déu antic, d’Alexandre el Gran que conquerí aquells territoris en el boirós passat.

El procés de canvi en la mentalitat de Daniel Dravot, el que es converteix en rei, es produeix paulatinament, i a mesura que els plebeus incultes el van adorant, es creu que, realment està cridat a fer grans coses i comença a legislar i a comportar-se com un rei, un emperador, acabant foll per la seva idea que el durà a desoir al seu amic i duent-los a la destrucció i patiment. La fi del somni per no haver sabut plegar a temps, per creure’s millor i més intel·ligent que els altres, per a no saber acabar el joc a temps, de que es té el poder per la gracia de Déu.

A la política passa el mateix, si bé no tothom hi entra amb la voluntat de saquejar res, si és cert, que a mesura que els aplaudiments són més forts, resulta més difícil escoltar els crits de la consciència.