Suposo que la culpa és de l’Estat del benestar mal entès i poc explicat i a la nefasta herència moral franquista el que ha aconseguit que siguem una societat d’immobilistes i apoltronats, que siguem incapaços de revoltar-nos i defensar el que és nostre.
La certesa, falsa, que ho teníem tot assegurat i que una força superior vetllava pels nostres drets i privilegis ha fet que la musculatura social s’estovi i ens hagi sortit una gran panxa. Ens hem preocupat tant de nosaltres mateixos, de gaudir de la nostra llibertat individual que hem deixat de mirar a fora de casa, al veí, al carrer, al barri i als nostres propis governs, perquè tot, aparentment, anava bé, fàcilment bé, com si la bona vida i l’alegria fos eterna, com si poguéssim viure perpètuament en una bacanal gratuita.
I de sobte, la festa ha acabat, i veiem com aquests drets i privilegis que teníem no són tan ferms com creiem, que no estan tan ben defensats, que son vulnerables, i ens enutja la idea, perquè com els reis absolutistes, creiem que tot el que tenim és per voluntat divina, que els drets són innats a l’home i no una creació i autoentrega humana i que el que l’home pot atorgar també ho pot prendre..
Ara, veiem en perill aquests drets i protestem, per no dir indignem, però d’una forma totalment aburgesada, de butaca i cigar, una disconformitat que no passa de paraules i petites crítiques que son més laments que altra cosa. El: “no és just”, el “és un dret nostre” i tota la diatriba d’expressions emprades per a protestar no són més que les de nens mal criats que els han pres una joguina perquè desprès, tants escarafalls, no es tradueixen en res. Queixes i cap proposta, el “no” omplint boques i buidant cervells.
No demano una revolució, però si que exigeixo deixar de ser cadires i aconseguir moure’ns, perquè si nosaltres no ho fem, no podrem exigir a altres que ho facin per nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada