No sé si desitjar un feliç 2012, potser resultaria més lògic desitjar ànims de cara al nou any, ja que, cada vegada resulta més evident que ni els Maies ni Nostradamus anaven tan desencaminats, perquè, si bé la fi del món no sembla que vingui (una plaga, mars de lava, inundacions terribles... seria una solució massa ràpida per acabar el sofriment), si que ens espera un drama monumental.
Pinten bastos perquè l’economia no sembla millorar, al contrari, la sensació general és que ens acostem a l’abisme i que, potser, molts podem arribar al 2013 sense feina (toquem fusta) i d’altres sense ingressos. Si falla l’economia, la resta no importa.
Tots tenim clar que l’economia supedita la política, amb la qual cosa, els bancs poden rebre diners públics, però els costa horrors facilitar al ciutadà aquests diners, encara que sigui per a limitar la pressió del deute sobre el ciutadà o les empreses abans d’omplir la llista d’insolvents. Els neo liberals diuen que s’haurien de deixar caure els bancs i començo a pensar que tenen raó en aquest aspecte.
Se’ns demana sacrificis però alhora ningú ens assegura si serviran, perquè la base sobre la que s’actua es errònia: tot el que estem fent es buidar d’aigua i apedaçar un vaixell en mig d’un temporal, quan, realment, el que potser hauríem de fer es recular i buscar un nou vaixell.
El sistema s’ha col•lapsat i per tant, no l’hem d’arreglar, sinó refer. No faig una apologia del comunisme perquè no hi crec, el comunisme és impossible mentre les persones continuem essent llops per a nosaltres mateixos: egoistes, envejosos i altres defectes que arrosseguem des de abans de les cavernes. Només es pot limitar aquests defectes des de la imposició, i això passa per la manca de llibertat de pensament i la pobresa intel•lectual i, tot i així dubto de l’èxit.
L’egoisme duu a l’ambició i junts, agafats de la mà, cap a l’autoritarisme o al capitalisme salvatge que desemboca en una situació en la que podríem substituir el poder de l’Estat pel poder corporatiu, essent els financers els nous senyors feudals, les institucions democràtiques mers titelles i els ciutadans nous vassalls econòmics. El final de l’Estat-Nació?
Fins ara hem tingut un model social que ha estat el propi càncer de si mateix: ens hem cregut que nosaltres hem d’exigir a l’Estat i ell ha de vetllar pels nostres interessos, ha passat com en les relacions paterno-filials: l’Estat ha estat massa protector i el poble ha confiat massa en que l’Estat li trauria les castanyes del foc sempre. Ens ha malcriat i nosaltres ens hem deixat malcriar.
I ara, el nen mimat, veu al seu pare sense feina, endeutat i sense possibilitat de passar-li la setmanada i posar filet al plat, i el nen s’emprenya com una mula perquè el seu pare no li pot conservar els privilegis que tenia.
L’error és nostre per no haver marcat el camí i haver deixat que altres ho fessin per nosaltres. Res tornarà a ser com abans, perquè, possiblement, en el fons, mai havia d’haver estat com abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada