Els amics de les arts i nosaltres

Si ets de ciutat, home, catalanoparlant i tens d’entre vint-i-cinc a trenta cinc, és molt possible que admetis que, escoltar-los, és com veure la teva vida, esperances i influències culturals en boca aliena.

Els de la generació de les feines precàries (L’home que treballa fent de gos), dels que vam créixer veient els anuncis dels fascicles dels documentals de Jacques Costeau per televisió durant anys i anys (Monsieur Costeau) i fent kame-hames al pati de l’escola esperant el núvol kinton (Per Mars i Muntanyes), els que ens empassàvem les pel·lícules de Bruce Willis de la “Jungla de Cristall” (L’home que doble en Bruce Willis): la generació de “l'eterna improvisació de low cost divendres de cine, va fotem algo i menús degustació” a base de Let's Bonus que l’acolloneix la reproducció però que, si ens trobéssim davant la disjuntiva no sabríem dir que no (Miracles).

Som dels que entre els nostres plans vitals hi ha el d’aconseguir una vida sexual mínimament activa des de la solteria, el nostre estat civil més normal, i sense pagar més que el sopar o el gintònic, dels que comentem una cita amb els amics amb plantejaments futbolístics (4-3-3). Els de les cites que poden començar amb l’excusa d’un intercanvi lingüístic, tota excusa és bona per a conèixer dones, a veure si trobem una mossa estrangera atractiva i fàcil de fer caure (L’Affaire Sofia), de les que n’esperem un bed & breakfast, de sopar copa i un esperat allitament a la primera cita, o, si més no el petó que ens obrirà les portes a una segona cita amb l'esperat coit.

O en les cites inesperades amb persones conegudes en les que tens la sensació que hi ha més que sintonia, però que et resulta impossible determinar que passa i que vol i quedes a l’espera, acollonit, que ella faci un gest que t’obri els llençols del seu llit, gest que mai passa i que sempre et fa quedar amb el: “i si...???” i sense entrar al seu llit (Jean-Luc).

Dels enamoradissos que ens trobem amb relacions estranyes, d’aquelles que sembla però no és, del voler però no poder o poder per a no voler d’aquelles que: “Que tu a l'agenda hi tens un telèfon. Saps que sempre em pots trucar. En cas de tenir fred un dia al vespre, una emergència puntual. I tot i que ja vaig d'estar per casa creuo tota la ciutat” i “Tots dos al llit. Lentament et vas adormint a poc a poc. I ara ve el moment que dius que em quedi, que aquest cop ho veus tan clar, que jo podria ser l'home que un dia et recollís quan surts de treballar.” però “Jo que em sé el final de la comèdia, que a casa teva he estrenat més d'un raspall, dec portar un cartell que diu "imbècil", perquè m'acabo quedant.” doncs “Aquí la paradoxa és punyetera si t'hi pares a pensar. Que vàrem fer-ho volar tot pels aires intentant-nos estimar. Que tu i jo quan hem estat més feliços és quan ens hem utilitzat amb premeditació, amb traïdoria i sempre amb nocturnitat.” (Els ocells).

Perquè, en el fons som bona gent i fem esforços il·limitats per qui ens agrada per a guanyar els seus favors i amors, fent tots els papers de l’auca, des del comprensiu, a l’amic gay i el paga Fantes, doncs “M'he provat ja tantes malles i m'he disfressat de tot, que és que ja no sé com fer-ho per ser el teu superheroi. Sense màgia ni poders vull guanyar-te mica en mica. Sempre qui acaba vencent és el que més pedra pica. No podré ser mai... No podré ser mai el teu heroi. He deixat de treballar, pagues dobles, feina estable, per poder-me dedicar a un propòsit més lloable. I ser el jedai del carrer,
el de les petites coses; el qui no fa un lleig a res, que aconsella però no imposa.” “I ser el gendre que volen les sogres.” (Súper bon noi).

Situacions que irremeiablement ens fan pensar que “I a vegades t'estimo però no m'agrada” (A Vegades), que ens enamorem tristament somiant “Compartir, pagar una hipoteca junts, maleir cada dilluns per haver allargat el diumenge.” (La merda se’ns menja).

I quan estem aparellats sempre ha sonat la tòpica i típica frase “l’hem de parlar” i un pensament que tots hem tingut feliçment aparellats com: ”Tu busca'n un de comprensiu jo en buscaré una comprensible i segur que no ens pot 'nar tan malament” (Les meves ex i tu).

Suposo que per això, pel vocabulari i les expressions, el sentit de l’humor i l’ambient, ens podem sentir tant identificats i atrets que, entre cançó i cançó ens resulta fàcil somriure de complicitat.