Entre les nostres virtuts col·lectives de país no es troba la valentia. Som
tirants a covards, a enutjar-nos, emprenyar-nos, però no disposats a fer cap
acció contundent, no fos cas que perdéssim bous i esquelles. Som dels que quan
ens insulten només posem mala cara; més val marxar amb l’orgull ferit que amb
un ull de vellut, perquè, en el fons, tenim mentalitat perdedora i creiem que,
si fem alguna cosa sortirem escaldats perquè si. Evita la confrontació i
somriu, ser servil t’assegura un plat a taula. Potser és l’instint de
conservació, qui sap.
Però mireu avui, quan Catalunya crema i els nostres veïns ens insulten
mentre el Ministre d’Economia ha d’anar a fer el pidolaire a Europa perquè Espanya
s’enfonsa, quan els mercats no creuen en ella perquè han vist que sota la
màscara de fatxenderia no hi ha res, només incompetència.
Espanya serà rescatada o sortirà de l’Euro, opcions que ens faran pobres
com rates, serem, de cop com aquells símbols de l’Espanya esplendorosa de
principis d’aquest segle: els xavals de vint-i-pocs anys amb samarreta de
tiranys i tatuatges als braços musculats que circulaven amb un BMW pagat a base
de col·locar totxanes i enguixar parets, i que ara tornen a casa dels pares
embargats fins a les seies sense poder pagar, ni tan sols, la quota del gimnàs
i amb opcions negatives de trobar feina.
I som tant covards que hem de fer alguna cosa, doncs, la por a ser pobres
de solemnitat, embargats, intervinguts i humiliats ens hauria d’impulsar a una
gran acció covarda, la de tocar el dos, la de fugir del lloc de l’accident per
a evitar problemes, la de deixar que Espanya mori durant la travessa del
desert, perquè, millor un cadàver que dos, sobre tot si el segon és el nostre.
Hi ha opcions a més de continuar remant en una barca que s’enfonsa i cal
posar-les sobre la taula, cal ser covards una vegada més. Si cal disfressar-nos
de dona per a escapar del naufragi és fa, si és necessari robar-li el flotador
a un nen es roba.
Espanya no es mereix que ens enfonsem amb ella, no cal ser solidaris fins a
la mort, fins a la pobresa, doncs la nostra relació no és d’amor, ja ni tan
sols és d’interès, és d’imposició.
Enfonsis Espanya i que les rates abandonin la pell de brau les primeres i
que, aquesta vegada, siguem rates Catalanes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada