Deia Winston Churchill que: “Millorar es canviar; ser perfecte es
canviar sovint” i amb aquesta esperança he de reconèixer que estic
reflexionant darrerament, no sé si a millor o a pitjor, si és perquè sóc més
savi o més estúpid, menys innocent o pel contrari ho sóc massa, però estic
canviant.
Ara que està de moda la gent que, per les circumstàncies que tots coneixem
s’han radicalitzat dins del catalanisme cap a
l’indepedentisme, també deu haver qui una de les dues cames ideològiques li va
relliscant, com a mi m’està passant.
Per naturalesa sóc, i crec que no és dolent reconèixer la pròpia
naturalesa, de caire conservador, suposo que perquè m’agrada el cerimonial, el
factor nostàlgic i la covardia pròpia del que podríem dir classe mitja catalana
aburgesada.
També reconec que tinc tics liberals, doncs no sóc excessiu partidari de
que l’Estat posi el nas innecessàriament en la meva vida personal i valoro la
llibertat individual perquè és una base indispensable d’una societat
democràtica (si, sóc dels que, tot i no fumar, es va emprenyar per la
prohibició de fumar i el que s’enutja quan el fan anar a vuitanta per autovia
quan va sol).
No hi ha llibertat ni felicitat si l’individu no és lliure de pensar, fer,
resar o fornicar amb qui o com vulgui. La societat ja suposa una cotilla
necessària al nostre lliure desenvolupament amb restriccions i normes, que són
les que impedeixen que ens anem matant els uns i els altres i poder viure junts
amb un mínim de seguretat i ordre, tot allò de l’home és un llop per a l’home
de Hobbes ("homo homini lupus"), però tampoc cal pasar
de cotilla a armadura!
He intentat ser aristotèlic, tot allò del just punt mig, l’equilibri i la
racionalitat, el corregir tics extrems i encaixar-me en allò tan imprecís del
centre polític i ideològic, el prendre el millor de tot i evitar els perillosos
excessos de les idees que duen a construir sobre cendres o destruir per a crear
cendres.
Perquè suposo que valorativament sé que les dretes conservadores no són
èticament correctes i que el liberalisme no és més que una manada de
llops perseguint un conill coix, però l’esquerra pot arribar a ser tan utòpica
que és difícil confiar-hi, molt bona voluntat però el que deia: "homo
homini lupus”.
El capitalisme m’agrada perquè sembla que ens fa progressar i genera
riquesa, i el socialisme té l’encant de la justícia social, però, ben
reflexionat, al final, acabo caient, de nou, en Churchill: “El vici inherent
al capitalisme és el desigual repartiment dels béns. La virtut inherent al
socialisme és l’equitatiu repartiment de misèria”.
Crec en una estructura que crea riquesa per a desprès ser repartida i això
no vol dir repartir xecs ni bitllets, sinó amb oportunitats a qui no les té
facilitant-los bones escoles i universitats, ajudar que la gent progressi i
millori, vol dir estimar als altres i preocupar-se per a ells oferint una
sanitat de qualitat i ajudar-los en els mals moments, no aïllar a la gent com
leprosos, no cal ser un pare-estat que ho ha de solucionar tot, però si donar
mecanismes als ciutadans per a poder viure i no senyalar-los el camí de la
marginalitat i, sobretot, un Estat agraït cap als seus ciutadans (els jubilats
per exemple).
Però cada vegada costa més creure en tot això i no emprenyar-se veient com
el sistema ho està engolint tot: la riquesa ja no es reparteix, diuen que no es
crea però no m’ho crec, i la llibertat, no la de mercat, sinó la de l’individu
i la pròpia democràcia està cada cop més en entredit.
Milton Friedman, tòtem neoliberal, vinculava capitalisme amb democràcia, o
sigui que el capitalisme comporta democràcia, però sincerament, avui ho dubto.
Si que tenia raó amb l’idea que és el sistema que crea més riquesa, el problema
és que, evidentment, no s’acaba repartint amb massa equitat i tampoc justifica
que la creació sigui ètica.
Potser l’home tot el que crea per a organitzar-se serveix per a destruir la
seva pròpia llibertat i la democràcia, mireu tots els intents com han acabat:
pervertint la democràcia i anul·lant la llibertat, qui sap si és perquè qui
crea el sistema només ho fa amb el secret desig de tindre una preeminència
econòmica i/o social sobre els altres.
I potser el que cal no és crear riquesa, potser no es necessari créixer
indefinidament fins que sigui impossible continuar ascendint, o potser es pot
créixer per a sempre, o és que Marx tenia raó, o potser no, a lo millor,
l’humanitat encara no està preparada per la democràcia, qui sap, potser d’aquí
uns anys, un científic descobreix l’antídot contra el gen de l’avarícia i el
materialisme.
Mentre estant, continuarem sotmesos a unes elits, o no tot sistema
convergeix en això? I en el sac hi poso també el comunisme i el socialisme que
sempre que s’han dut a la pràctica han estat força elitistes, perquè si no ho
són i ningú lidera i s’imposa sobre els altres passa el que va dir fa poc
Joseph Stiglitz a La Vanguardia sobre els antisistema: “Perquè són bons
per a denunciar les falles del sistema, però dolents per a corregir-los. No
saben ser antisistema sense ser antiorganització. I si no t’organitzes, no
aconsegueixes canviar res”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada