Dissabte, el darrer cap de setmana abans de Tot Sants i Halloween, primer
dia de fred de debò a Barcelona i amb la Fira de les Bruixes a Sants, era
evident que no es podia anar a menjar a un restaurant japonès; calia anar a un
lloc més exòtic de connotacions d’ultratomba: al Crama Dracula.
Feia temps que hi volia anar, mai havia provat la cuina romanesa i segons
em deien, aquest restaurant era el millor tot i que, pel nom, no convidava a
anar, doncs anomenar Dràcula al restaurant sembla més de publicitat enganya
autòctons que altra cosa, crea una falsa sensació a parc temàtic per atreure al
personal però que, culinàriament pot no complir amb les expectatives a base de
plats com: “Bistec al Dràcula” al bistec amb salsa de tomàquet, “Empalament Dràcula”
a les broxetes de carn o “Botifarra mata-vampirs” a la botifarra amb all i oli.
El lloc on està situat tampoc és una joia, doncs és a on mor l’Eixample, al
carrer Provença, tocant Tarradellas, sense una ànima ni senyal de vida, amb
vistes a la terrífica presó Model, que de nit té un aire al sanatori mental que
sortia a Dràcula de Coppola on Renfield menjava escarabats a l’espera de l’adveniment
de senyor de les tenebres.
El local és petit i allargat, amb taules a dreta i esquerra i bancs, les
parets amb aire rústic de pedra i decoració rural que deu voler transportar-nos
a Transilvània, per molt que Dràcula fos de Velàquia, amb caps de porc senglar dissecats,
així com pells d’os, entre altres objectes rurals que, si bé poden
considerar-se de cert mal gust, al restaurant li confereix un aire entranyablement
típic, inclús resulta perdonable els Dràcules penjats.
El fil musical és música tradicional de romania i al fons pots veure una
pantalla de televisió amb un canal de la televisió romanesa (programació
terrorífica, recorda les gales de José Luis Moreno però revestit de folklore).
Tot plegat resulta força inspirador i et pot dur, amb imaginació, a una taberna
rural romanesa. Els crucifixos i els alls van a part.
En els restaurants de menjar no autòcton tenen, només entrar-hi, un element
indicatiu de si és bo o no: que hi hagin comensals autòctons menjant, i en
aquest cas, crec que la resta de comensals eren romanesos. Això ho escric
perquè en nostre estimat i famós Xavier Cugat, aprofitant la seva fama, obrí
uns restaurants de cuina Espanyola a Estats Units, ell hi passejava i saludava però
mai hi menjava.
Una part de la carta és carn a la brasa, també hi ha sopes i un assortiment
d’embotits autòctons, potser el que crida més l’atenció és el formatge i la
nata a tot arreu, per tant, absteniu-vos intolerants a la lactosa.
El cambrer va decidir per nosaltres, doncs la premissa era provar plats
típics de romania que no poguéssim menjar en un altres lloc (com unes costelles
a la brasa). Ens portà un Sarmale cu Manaliguta (les A amb accent
circumflex mirant cap a munt), un pastís de patata aixafada i que entrava força
suau tot i l’aparença farragosa cobert de nata i formatge d’ovella. Estava molt
bo, recorda alguns pastissos de patata que he menjat per aquí però posant olives
i altres condiment, pintant-lo amb maionesa o gratinant amb beixamel.
També ens deixa provar unes mandonguilles amb puré de patates (el puré eren
dos blocs de patata compacta), mandonguilles allargades que estaven prou bones.
Finalment el sarmale, un rotllet de col amb carn picada a dins i una
costella de porc fumada, o el que és el mateix, com botifarres més crues i
menys compactes que, en lloc de fer servir els intestins per a embolicar la
carn, fan servir col.
De vi, a la carta són tots romanesos, ens oferiren un Cavernet Sauvignon
anomenat Dracula, que original, que si bé tenia un gust diferent als nostres
vins negres, suposo que a romania fa més fred, servit fred amortigua el gust
(el cambrer ens va dir que a Romania es bevia fred), i no estic dient que no
fos bo, sinó que era, de regust sorprenentment diferent.
Finalment els postres, aquí si que és preocupant perquè només tenien el
crep Dràcula, altra vegada, i el de xocolata, i sempre he pensat que, quan un
restaurant no pren en consideració el postra com a plat important, el regust de
la visita decau, doncs, què millor per acabar un bon dinar o sopar que un postra
a l’alçada? (gots de gelat, pastissos congelats de fàbrica no compten com a
postra a l’alçada).
Evidentment, el crepe Dràcula és vermell per la confitura de gerds.
Finalment els glops: un que semblava de gust i color al patxaran amb
cireres incloses i un orujo de pruna (crec que és diu Tsuica).
L’atenció al client és molt bona, un cambrer somrient, amable que semblava gaudir
de la feina, l‘ambient entranyable, relaxat i càlid i el menjar interessant i
que satisfà i a més a bon preu.
Per tant, és totalment recomanable fer-li una mossegada al menjar romanès,
amb vampirs o sense, ja sigui la castanyada, tot Sants o altres festes
invasores.
Crama Dracula, Carrer Provença 18, Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada