La vella Barcelona

 

Recordo un dia, jo era ben petit, que els avis em portaren a fer una volta pel centre (els Barcelonins li diem centre a la part antiga de Barcelona, segurament perquè la resta de ciutat ha crescut al seu voltant) pel carrer Portaferrissa, prop del carrer del Pi, més o menys davant de Can Fargas, entrarem a una vella botiga que, jo recordo, era d’andròmines i trastos on hi havia una parelleta d’ancians amics de l’avi.

 

Crec que en aquesta botiga ara hi ha un Levi’s.

 

Des de llavors, moltes botigues d’aquella zona han anat tancant quedant unes quantes que han esdevingut mítiques i que ens serveixen per a reconèixer el lloc amb el pas dels anys i que formen part de l’història viva de la nostra ciutat així com un record de la nostàlgia del passat, el nostre i dels nostres pares i avis.

 

Les botigues mítiques han estat substituïdes per franquícies de roba, els carrers han perdut autòctons i guanyat turistes, de les botigues només en surt el xivarri de la música estrident i la vella Barcelona, la que estimem, va desapareixent, de tal manera que ben aviat no la reconeixerem. La seva desaparició és un senyal del camí que ha pres Barcelona.

 

Alguns d’aquests negocis sobreviuen en aquestes zones de locals cars gràcies a que, tenien una pròrroga dels seus contractes de lloguer antics fins el 2014, contractes que tenien unes rentes mensuals molt baixes i que, els permetien sobreviure entre Mangos i Zaras, fins ara.

 

Primer va arribar l’avís del tancament del Marsella (1820) al Raval, al carrer Sant Pau i Sant Ramon, el mític bar, vell i ple d’ampolles brutes de pols, tanta com anys té el negoci, amb les prostitutes del carrer Sant Ramon al costat, on mitja Barcelona hi ha anat a fer la seva primera absenta com a ritual iniciàtic de la joventut barcelonina, per on deuria passejar la vampira de Barcelona i per on ben segur que Pepe Carvalho passejava tot fent temps per anar a Casa Leopoldo.

 

Desprès va vindre la notícia de la llibreria del carrer Canuda (1931) entre les Rambles i la plaça Vila de Madrid, al costat de l’Ateneu Barcelonès, recinte polsegós de llibres de vell que alguns identifiquen com el model del cementiri dels llibres oblidats d’en Carlos Ruiz Zafón. També es veu obligada a tancar, en el seu lloc hi haurà un Mango, un més, per a goig del turista de xancleta i pell vermella.

 

I també caurà a pesar de sempre haver-hi cua la xocolateria Can Fargas al carrer Portaferrissa (1827) amb el seu permanent interior modernista, d’on la meva avia menjava la xocolata quan era petita.

 

I els magatzems El Indio (1870) al carrer del Carme, barreja modernista i colonial, botiga de teles on el meu besavi hi treballà.

 

També tancarà la pastisseria La Colmena (abans de 1928, més de 150 anys) a la plaça dels Àngels, segur que us heu aturat i badat davant dels seus aparadors fent temps mirant els caramels artesans més antics d’Espanya, quants petons fets davant dels seus aparadors. Estic segur que pocs llocs de Barcelona han vist tants principis i finals de cites. Per davant seu l’història del país que es dirigia a la plaça de Sant Jaume.

 

I el colmado Ravell al carrer Aragó (1929), El Palacio del Juguete (1936) al carrer dels Arcs la darrera jugueteria de debò, d’aspecte i de producte que comparteix vorera amb Desigual, gairebé esperes veure un avi amb corbatí venent joguines a l'interior.

 

I els ocellaires de les Rambles. No vull recordar l’espectacle que ha fet l’Ajuntament (aquest i l’anterior) amb aquesta pobra gent, volent-los fer fora sense saber com, canviant-los la parada d’animals per una de disseny semblant a un barracó per a vendre souvenirs pels incauts turistes. Era evident que una ciutat que presumia de ser capital del disseny i de mil polles més no podia tindre una cosa tan “lletja” i poc moderna com gàbies amb animalons a les Rambles, calia eliminar-ho com fos i reivindicar-nos com a ciutat super-moderna. Va costar diners i no va agradar a ningú, ni a venedors, ni Ajuntament ni al populatxo Barceloní i ara no se sap que en faran d’aquestes monstruositats.

 

La ciutat canvia, sembla que no la volem ni assossegada ni nostra, la venem a franquícies per a acontentar al turista encara que, per això, calgui perdre l’identitat.

 

Fa masses anys que venem Barcelona barata, de cos i ànima i a ningú sembla importar-li, ni els que manaven abans ni als d’ara que només agraeixen “els serveis prestats a la ciutat”, i donen plaques per a, desprès, quan se’ls necessita, amagar-se.

 

El futur és com dibuixava en Josep Maria Roig de La Colmena a La Vanguardia (1 de març de 2011, article d’Antònia Justícia titulat: Las tiendas emblemáticas de Barcelona piden mayor protección para frenar su progresiva desaparición”):

 

“De la tienda Pintes Ciutat, en el Portal de l'Àngel, sólo queda de testimonio una placa en el suelo; también queda poca cosa de Paviments Escofet, en la ronda Universitat. La librería Almirall se ha reconvertido en un horno de pan ecológico y ya no queda absolutamente nada de la ferretería Soriano....”.

 

I així matem la nostra ciutat i en fem una cosa nova i estranya només per a turistes, a la seva mesura, de xancleta i cervesa, per a oblidar, que, fins no fa gaire, una de les tradicions més antigues mantingudes pels barcelonins era Ramblejar. Ara, només ho intentem fer per Sant Jordi. Aquesta zona de Barcelona ja no és nostra, hi és però està venuda, se’ns hi permet passar però ens hi sentim estranys, arrancada de la nostra vida a cada decisió, a cada botiga tancada i reoberta, a cada hotel nou...

 

No cal fer un Barcelona World a Tarragona, ja el tenim, al centre de Barcelona, només cal muntar-hi un parell de casinos. Un d'ells podria ser al Palau de la Virreina, total, només el fem servir per l’Institut de Cultura de Barcelona, i ja sabem, que en aquest país la cultura cotitza poc.