L’oportunitat perduda?

 

Llegeixo darrerament notícies que pretenen insuflar certa alegria i optimisme al populatxo, així doncs, ens diuen que els bancs estan retornant els diners del rescat, la borsa va bé, ens financem barat, que es preveu un creixement, minso, però creixement pel 2014... en resum, que sembla que el túnel ja té un punt de llum que indica el final.

És cert que cal aferrar-se a les informacions positives perquè és més fàcil viure i suportar les males èpoques si es veu una temporalitat a les penúries, però clar, els elements que aporten per a l’optimisme són minsos i amaguen elements que poden esclatar i enfonsar-nos més del que estem, ja se sap que, en el món globalitzat, cadascú té la seva bossa de merda i aquesta va rebentant, com per exemple la desacceleració de les economies emergents (que pot afectar a les exportacions) o que es desvetlli l’estat real dels bancs Europeus començant pels Alemanys.

Però avui no vull escriure sobre si crec o no aquests indicis de recuperació sinó alertar que de la crisis no n’hem après res.

No hem evolucionat ni canviat els nostres pensaments o forma de vida, continuem esperant que tot s’arregli per a tornar al passat, a l’espera de l’àtic, els viatges d’estiu, l’Audi i quantitats de roba innecessària a l’armari, incús perdonarem als banquers que tant malament ho han fet i oblidarem les llufes i mancances del nostre sistema democràtic.

Amb la crisis ens hem vist tots les vergonyes, reconeguem-ho, les del sistema financer, les polítiques i les individuals, però en lloc de voler-ho arreglar, pretenem amagar-les de nou i continuar com sempre: amb una catifa farcida de porqueria sota dels peus.

El model financer ha estat rescatat per tots però no s’ha responsabilitzat a ningú de les pràctiques equivocades que han provocat la ruïna de bancs i de persones amb els elevats costs que ha comportat, tampoc s’ha castigat als responsables que havien de vigilar els bancs ni s’han modificat els mecanismes de control, creant la sensació d’una impunitat dels responsables que ara tindran la certesa que els seus errors i abusos seran solucionats per tots els ciutadans de l’Estat amb un cost zero per a ells.

El model polític s’ha vist totalment ineficaç amb clares mancances democràtiques i no hem canviat ni una coma de la llei electoral ni de la llei de partits, ni els hem fet més propers, ni més transparents a pesar de veure com els polítics desfilen habitualment pels passadissos dels Jutjats.

L’administració continua igual d’inflada, duplicada i plena d’assessors dels partits, els alts càrrecs continuen tenint un poder extraordinari que no prové de les urnes i, pel ciutadà l’administració és com un monstre enorme que genera més frustració que alegries.

I l’economia, més financera i especulativa que productiva, on els bancs i els fons d’inversió tenen més pes que les fàbriques, que penalitza més les rentes del treball que les del capital, que fomenta la conglomeració mastodòntica d’empreses gegantines sense amo, ni cap ni cor, una economia feta d’instruments, com tu i jo que valem el que valem.

I nosaltres, que continuem esperant sortir de la crisis per poder marxar de vacances, ben lluny, en un bon hotel, que vivim amb nerviosisme les novetats d’Apple i continuem comprant la roba a empreses tacades de sang.

No se si sortim de la crisis, si ho fem, haurem perdut uns quants llençols pel camí i una gran oportunitat de mirar el nostre entorn aprofitant que teníem les vergonyes a l’aire i decidir canviar, potser per a viure millor algun dia.