@jordi: #roses cibernètiques i #e-books per tutti quanti

És Sant Jordi i, avorregats com som, comprarem llibres i roses. Sobre els llibres, si sou com jo que en compro per a mig any (hibernació lectora), el dia 23 d’abril resulta ruïnós, essent encara pitjor si tens parella ja que estàs obligat ex lege a regalar una rosa (o més), que precisament barates no són, i un llibre (no fos que s’interpretés la rosa com un senyal de masclisme).

Els llibres són cars, sobre tot aquells que llegeixes un cop i saps perfectament que mai més no l’obriràs, o els que compres i a les deu pàgines està sentenciat a no ser acabat. També ocupen espai (no vulgueu veure com tinc els llibres col·locats, sembla un tetris de papers relligats), per això, la idea del llibre digital fa gràcia.

És més barat, no ocupa espai i no cal tenir-lo davant teu recordant-te constantment que els vint euros que has pagat han estat llençats a la prestatgeria, però... però sóc un romàntic tradicionalista.

Com passa amb els diaris del diumenge, no té cap gràcia llegir-los per internet, ni tan sols pots fullejar-lo. No hi ha el plaer de la lletra impresa que pots tocar, l’olor de la impremta dels nous i a vell dels antics, la història que explica cada plana i les cobertes, de les mans que l’han tocat i els ulls que l’han mirat.

De tant en tant agafo una edició que tinc de Operación Trueno de Ian Fleming editat per Bruguera cap a principis dels setanta, la portada groga esta malmesa, les planes son marronoses i la lletra ballarina apretada d’incòmode lectura, o la col·lecció de l’editorial El Molino d’Agatha Christie de quan jo tenia quinze anys, o els volums de tapa dura vermella de les obres de Pla, els obro i fullejo sentint l’olor, aquell regust ranci que desprèn, l’ànima temporal dels que l’hem llegit, o deixat embriagar pel significat de les lletres unides formant paraules despertant la nostra imaginació, i que, per tant, formen part de nosaltres com una cançó o un paisatge. El record d’un moment i uns sentiments, com una foto escrita.

Reconec que he llegit en format digital, uns quants llibres de Vázquez Montalbán, i el format m’ha permès llegir al metro i altres llocs incòmodes, però, he de reconèixer que no he gaudit tant les històries com les de paper, no sé perquè, com si el fet de llegir píxels refredés la història, potser perquè, com en tot, la tecnologia apropa i facilita les coses, però les deshumanitza tant que, sincerament, no sé si val la pena. O és el mateix una rosa que una ciberrosa? Serà que sóc un antiquat (que també).