Tot el que feia semblava senzill i espontani, com si no calgués preparar-se o esforçar-se. Arribar i moldre. Una d'aquelles persones que ens fan creure que la seva vida resulta fàcil i còmode. Per això se’l coneix the king of cool.
Dean Martin era això, el paradigma de crooner italo-americà, el cantant de veu sedosa que difícilment es prenia seriosament el que cantava. Com molts de la seva època era fill d’immigrants, humil, amb un futur de simple treballador o embolicar-se amb la màfia (feu contraban d'alcohol) però ell volia ser com el seu ídol Bing Crosby, cantar, ser aplaudit i viure bé.
Ho provà en clubs però l’èxit no arribà fins que conegué a Jerry Lewis cap a l’any 1946 amb qui formaria un dels duos còmics més coneguts d’Amèrica: espectacles en directe, programes de radio i cinema (My Friend Irma). Martin era el galàn seriós que cantava balades (the stright man), Lewis el còmic.
Durant una dècada d'èxit treballaren plegats fins que arriba el divorci del que tothom apostava que el més mal parat seria Martin ja que, de cantants empalagosos ben plantats, n'hi havia centenars aquells anys, però estaven equivocats: Dean Martin va veure clar que per a tindre èxit havia de ser diferent als altres cantants. Aquest toc diferent l'estrena a la que seria la seva casa per la resta de la seva carrera: Las Vegas.
El pati de butaques de Sands Hotel estava ple d'estrelles del món de l’espectacle esperant veure al nou Dean Martin i no marxaren decepcionats. Des de aquell moment incorporà acudits i la posada en escena del personatge de borratxin simpàtic que apareixia a l'escenari fent tentines amb el got i el cigar a les mans, passejava desorientat fins que, sorprès s'aturava davant del micròfon i titubejant deia: "que hi fa tanta gent a la meva habitació?" i arrencava amb alguna cançó amb lletra adaptada "cada cop que plou, plou bourbon del cel..." o “No m’importa si el sol no brilla quan és l’hora de fer la copa”.
Comença l’època de l’èxit, dels àlbums de estàndards (Pretty Baby, This Time I’m Swingin’!) els discs d’aires llatins (Cha-Cha-Cha D’Amour), del Rat Pack, les festes amb dones, la màfia, Marilyn Monroe, la família Kennedy, Las Vegas. Canvia de companyia discogràfica i acompanya a Sinatra a Reprise, és l’època del ring-a-ding-ding, del swing, quan ell i els seus amics estan en el lloc més elevat de l’èxit. No hi ha ningú més gran que ells.
I de sobte el món canvia, el Rock & Roll s’imposà i els esmòquings deixen pas a un nou món, però Dean Martin continua essent un personatge ben conegut, el 1964 comença a fer un programa de televisió que dura en antena gairebé deu anys, on ell rebia als seus amics de la seva època i gent nova amb qui cantava i feia bromes vestit amb impol·luts esmòquings i cigars i encara és capaç de mutar dels estàndards al pop obtenint èxits com “Everybody Loves Somebody” desbancant als Beatles del numero 1 el 1964. Des de llavors la comoditat: discs rutinaris de pop country, pel·lícules poc serioses.
No era un cantant excepcional, tenia bona veu sedosa i potser el fet de no prendre’s seriosament el diferenciava de la resta de cantants perquè oferia una simpatia que atreu a l’oient, cantava cançons d’amor però no per a les noies, entendria a les senyores i alhora aclucava un ull còmplice als senyors com dient: “Jo la preparo, tu remata”.
Diu la llegenda que Elvis Presley era un fanàtic de Dean Martin i que l’imitava a la perfecció. Compareu It’s Now Or Never d’Elvis amb O Sole Mio de Dean Martin o les versions de King Of The Road.
Per a gaudir-lo en tot l’esplendor busqueu el disc en directe: Live in las Vegas o els vídeos penjats a internet del seu programa de televisió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada