Els que són de Sants haureu anat alguna vegada a menjar, situat al carrer Galileu, just a l’entrada, prop la placa que ens recorda que allí hi nasqué Josep Carreras.
El local senzill, el plat de sempre, aquell homenet de cabell blanc i ulleres fines que sempre duia la corbata amagada dins la camisa mentre apuntava a la llibreteta les comandes, diria que, fins-hi tot, xarrupava la punta del llapis per a escriure, la música instrumental de tota la vida i el gran rellotge de paret només entrar.
Fa temps que no vaig al Mesonet, allí hi anàvem als dinars amb pares de l’escola, allí vaig celebrar els meus divuit anys amb la família i algun dinar de Nadal. És més, puc recordar la incomoditat del dinar de l’ú de gener sense haver dormit, odiant estar allí i no a casa per a poder caure al sofà només acabat d’engolir l’última mossegada del postra.
Era un restaurant sense pretensions, els plats no eren abusivament llargs, la sangria de cava bona i el preu potser una mica car, però dins la poca varietat que hi havia a Sants, era agradable tindre un restaurant normal de barri d’aspecte net que s’allunyés dels bars solitaris o les modalitats de llesqueries, libanesos i mexicans.
Quina llàstima la seva pèrdua, un altre record en la memòria d’un barri que vàrem conèixer i que a poc a poc, s’esmicola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada