És estrany, ho he de reconèixer, els dies han volat i tinc la sensació que fou ahir, inconscientment em sento bé, no percebo l’absència perquè tinc el record cada dia sense excepció, com si fos al meu costat, esperant-me a casa que torni de la feina.
Conscientment sento la tristesa de saber que només puc viure d’hologrames de la memòria, però sobre tot de la injustícia de saber que tot s’acabà de manera malvada: quan podia haver iniciat una primavera li arribà l’hivern.
Segurament sento la por de perdre records, de modificar imatges, d’esborrar paraules, d’oblidar la realitat i quedar-me amb la imatge idealitzada, un esborrany, una imatge a pastel.
No puc deixar d’agrair-li cada dia el que no vaig fer quan tocava, l’esforç i sacrificis que tan bé va portar. Mai cap retret, sempre afecte. Masses virtuts per admirar, un llistó excessivament alt.
Lamentablement, també li he d’agrair aquelles coses de les que només te’n adones quan ja ha passat tot, que en el món, lluny de l’aparent solitud, hi ha gent que ens aprecia, que està amb nosaltres i ens acompanya i em recorden que, potser, alguna cosa devem haver fet bé, la possibilitat, per no dir certesa, que aportem alguna cosa als altres essent aquest el motiu pel qual romanen amb nosaltres.
Que increïble és la ment humana, que de les coses terribles pot extreure’n i prioritzar el record de les bones. Que magnífic el cervell humà que ens permet seguir endavant sense haver de deixar de mirar endarrere.
1 comentari:
M'agrada molt, Jordi! Els records són capritxosos i en el fons, ens fan ser una mica més feliços.
Publica un comentari a l'entrada