No sóc capaç de dir quin és el primer record que tinc d’ell, potser perquè
sempre hi ha estat. Amb el temps, un se’n adona que els gustos que té de gran
ja hi eren de ben petit sense que hi hagi gaire explicació, i ell, James Bond,
n’és un, sempre hi és i sembla que sempre hi serà, perquè, com diuen els
anglesos “he’s larger than life”.
Recordo la col·lecció de l’editorial Bruguera a l’habitació de l’entrada,
de tapes grogues i pàgines ja marrons amb lletra impresa menuda i d’incòmode
lectura que mon pare es deuria haver comprat de solter, també els discs de
vinil i casettes amb versions no originals de les bandes sonores (sempre acabaven
a l’època de Roger Moore) i, suposo, que quan programaven alguna per televisió,
a casa, es mirava.
Ell, Bond, és una icona, el classisme que sobreviu a totes les revolucions
i canvis, un monument persistent i immutable que persisteix a la segona meitat
del segle XX i principis del XXI, prou convulsa i als canvis socials i polítics
que han destruït, fins-hi tot, el seu fonament.
Es veure el famós gunbarrel del principi amb les primeres notes del James
Bond Theme i saber que estàs a casa, a un espai càlid i conegut. Variarà el
personatge amb més o menys fortuna i l’envoltori podrà ser més o menys encertat,
però el que realment ens crida a anar al cinema no és tant la nova pel·lícula
sinó la necessitat de sentir que podem recuperar al nostre Bond a través de
moments, de frases, d’escenes i, sobre tot del James Bond Theme que ha
de sonar al llarg de la pel·lícula.
Ara, Bond, seguint els cànons dels temps, és humà i vulnerable, amb dark
side i, a mi, em dol, doncs, el meu Bond és el “larger than life”,
el canalla sense remordiments, potser massa pla, però que suposa un descans de
les vides complicades i unes vacances pagades a una vida fàcil i emocionant on
se’t permet tot: estimar, beure, ser cruel, viure la vida i el sarcasme, sense
por a ofendre o molestar, sense convencionalismes. James Bond és tan clàssic
que resulta revolucionari a dia d’avui on la pulcritud i el políticament
correcte suposa una censura moral a vegades massa pesant.
Com trobem a faltar el Bond pla i inclús elegantment groller, el que vestia
a Saville Row i que tenia més cara que esquena. No dic que el Bond actual no m’agradi,
però que la violència i l’amargor del Bond actual no ens amagui el tradicional
sarcasme i easy líving del Bond Conneryià, per molt que, l’original, el
personatge de novel·la, és possible que s’assembli més al de Daniel Craig, un
home dur amb un cantó obscur, però, avui, tot és tan obscur, que, potser, no
cal recordar-ho constantment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada