L’independentisme és com una Nueva Rumasa al llogaret d’Asterix

L’independentisme és un producte financer. M’explico.

La majoria de persones som cagadetes. Tenim una determinada aversió al risc, per això posem els diners, i el vot, en productes més o menys segurs que donaran un rendiment limitat però que saps que alguna cosa se’n traurà i poc perdràs.

De tan en tant, des de fa una temporadeta, apareixen uns senyors i senyores (anomenem-los Bernard Madoff/ Ruiz-Mateos) que es proclamen independentistes i que exigeixen la llibertat nacional per ahir (si, ho heu llegit bé, per ahir, no per demà, el demà és massa tard). Independència sense concessions. De cara barraca, allò que li diuen “a saco”.

Nosaltres, inversors porucs (independentistes) ho mirem i, farts de veure un interès de un 2,5% TAE fix que comporta uns beneficis de 3,25.-€ al mes descomptades comissions i despeses (peix al cove), podem caure a la temptació del 25% diari que ens proposen amb focs artificials i cava (proclamació unilateral d’independència).

Un sector ho mira i pensa, directament: “Jo porto 50 anys a la mateixa oficina de La Caixa i d’aquí no em moc” . Tot sentiment i fidelitat, no es covardia sinó mandra a la reflexió.

Uns altres ho mirem i pensem: “osti, donen molta pasta, i si???” Però clar, aquí ningú dóna duros a quatre pessetes! Per tant sospitem i restem a l’aguait, fent com un anglès típic de bombí i paraigua, esperem a que la cosa es posi en marxa per a veure com va el tema i, anar donant ànims des de la barrera i desitjar-los sort, no fos cas que es fotessin una garrotada monumental i ens agafés al bell mig. És allò de la cautela anglesa que a Catalunya en diem teoria de nedar i guardar la roba i tota la pesca.

D’altres poden ser: arrauxats i cabrejats amb la seva Caixa de tota la vida per les esquilades continues que els fan, els beduins perquè veuen uns miratges en forma de garanties que realment no hi són, i els darrers, aquells que a economia eren víctimes de “el cost de la sola de sabata”, en altres paraules: els que s’han passat mitja vida canviant de Caixa a veure qui li oferia una dècima més d’interès i una coberteria amb sopera amb més plats.

Tots s’abracen al Madoff/ Ruiz-Mateos de la temporada, ja se sap que cada mes, quan veiem l’ingrés dels interessos a la llibreta, se’ns posen els pèls de punta d’indignació i ens sorgeixen de forma inexplicable ganes de fer alguna bestiesa com treure els diners de la Caixa amb una mitja al cap.

Què passa al final? Que aquests productes super-mega rendibles són de gran risc, i si al principi van llençats, de sobte, descobrim, que no deixen de ser participacions de Nueva Rumasa i que no ho cobrarem mai, que mai sabem que han fet amb la pasta ni quin embolic hi ha muntat allí dins.

Ei, que això va de conya per l’independentisme, així tothom acabarà pensant que som quatre frikis que ens agrada liar-nos a garrotades entre nosaltres. Asterix feia el mateix, però com a mínim també repartia estopa als Romans.