No se’ns deixà entrar perquè no hi havia lloc, trobant-nos de sobte, a la part nord de Gràcia deixats de la mà de Déu, a la zona menys concorreguda i alhora desconeguda sense saber que fer.
L’opció fàcil era deixar-se caure pel Torrent de les Flors fins la zona habitual (Verdi, Revolució etc.), però prou havia costat aparcar el cotxe com per a deixar-lo tocant a la Ronda del Guinardó i baixar a peu fins ves a saber on. Però, per una d’aquelles sorpreses de la vida, a prop de la bodega hi havia el restaurant Desgraciats (carrer Providència 114).
Hi vàrem entrar perquè hi havia gana, feia fred i no teníem ganes de donar voltes, de fet, d’entrada, les expectatives eren baixes, l’entrada senzilla sense cap client i l’olor estrany a l’entrar, ens dirigiren a la part posterior on si hi havia gent, la suficient per a estar gairebé sols sense estar-ho.
La carta és agradablement curta i senzilla, acostumats o a cartes infinites de plats amb noms llargs que fa basarda llegir (crec que ningú les llegeix atentament de principi a final), es relaxant no perdre’s entre lletra impresa, recordo que quan es va a sopar és per a gaudir, no per a trencar-se el cap.
El que anomenen pica-pica es curtet ni molt pensat, però efectiu perquè guarda sorpreses, sobretot pels que ens agrada el foie o el mid cuit. És basa en pa de coca, pernil, formatge, anxoves i la cassoleta de musclos, navalles i escopinyes. Ja us dic que amb el mid cuit amb la melmelada d’albercoc ja em tenien el cor guanyat, si a això li sumem el pa de coca del que en sóc un enamorat, comprendreu que, abans del segon plat, ja estava feliç de la vida.
Els entrants ja són més elaborats, un parell d’amanides, l’eterna esqueixada de bacallà, una cassoleta de crema de ceba amb crosta de formatge emmental, un saltejat de bolets, rissotto de ceps amb bolets confitats i arròs negre. No són grans plats, però efectius per a que no sigui impossible no trobar un plat adequats als nostres gusts, reconec que, de no haver hagut el mid cuit hagués menjat ben feliç l’arròs negre.
De peix només entraré amb el que demanaré a la pròxima visita: els canelons gratinats de rap, gambes i palangre, perquè, sense veure’ls ja em ve salivera ja que el que més em desagrada dels canelons és la carn i l’idea de substituir-los per rap i gambes em sona excel•lent.
Però la part de la carta més llarga és la dedicada a la carn, deliciosos menjars que als carnívors ens fa dubtar en que hem d’elegir: filet de bou, steak tartare, entrecorre, hamburguesa, cuixa de cabrit, garrinet al forn, cua de bou estofada i magret d’ànec.
De les baixes expectatives en vam sortir plens i feliços, ja que, els desgraciats, també saben menjar bé.
1 comentari:
Nen, ja trigues a dur-m'hi. M'ha entrat salivera només de pensar-hi (fem una de canelons d'aquests..nyam!)
Publica un comentari a l'entrada