Per favor, no poseu rajoles al meu carrer

Avui els he vist, amuntegats en palers al meu carrer, a punt de ser col•locats, ben tallats, tots igualats i m’he espantat i entristit.

Quan era petit, recordo que hi havia carrers que no estaven asfaltats, que en lloc de quitrà hi havia tot de pedres rectangulars de cantons desgastats pel temps i que a casa en deien adoquins.

Recordo perfectament el so que feien quan un cotxe passava per sobre i que, fins no fa gaire, encara n’hi havien al carrer Violant d’Hongria i prop la plaça de toros de les arenes.

És més, cada vegada que aixequen un carrer, reapareixen immutable al pas del temps com les antigues carreteres romanes, amb tots els adoquins ordenadament clavats al terra impertorbables.

Aquests adoquins no es movien, no s’enfonsaven, només provocaven que el carrer fos una mica irregular i que les senyores amb talons caminessin incòmodes. Tampoc s’embrutaven ni quedaven tacats, ni es trencaven, ni es negaven d’aigua però l’ajuntament decidí asfaltar-los i amagar-los. Eren de pedra suficientment ordinària i basta com per a resultar indignes d’una ciutat tan moderna i cosmopolita com Barcelona.

Des de fa un temps ençà, l’Ajuntament ha recuperat l’idea de enrajolar els carrers i substituir l’asfalt, però, en lloc de recuperar els antics adoquins, es decidí col•locar unes pedres quadrades i canterudes, molt maques, però poc practiques. Ara enrajolaran el meu carrer.

El carrer Rossend Arús (inaugurat el 29 de gener de 2011) té aquests adoquins moderns i ja estan descantonats, esquerdats, trencats, enfonsats, desenganxats i a més amb unes taques horroroses, sembla que tot líquid que hi cau s’hi queda enganxat, com si fossin de pedra porosa, creant la desagradable imatge d’un carrer ple de taques perennes de sospitós origen.

Els que em coneixen saben que molt partidari dels carrers peatonals o els de preferència peatonal no sóc. El carrer és carrer i el passeig passeig, i alguns d’aquests carrers que ara són de preferència peatonal, de facto ja ho eren abans.

L’Ajuntament té la debilitat de caure a la temptació del disseny, de fer les coses maques, i pel camí s’oblida que les coses no són per mirar, sinó per utilitzar.