Gràcies!

Avui toca donar les gràcies a molta gent que han fet coses desinteressades sense esperar res a canvi, persones que m’ajuden a no oblidar que encara hi ha bondat i que no sempre tota acció és per a obtenir una recompensa material, em refereixo a la Colla Francesc Rubio i a la gent que hi ha col·laborat directa o indirectament.

Quan mon pare morí, recordo que jo només deia als seus alumnes del curs de sardanes que desitjava que el taller no desapareguès, que continués, perquè a ell li hauria fet il·lusió saber que, el que ell inicià amb tantes ganes, ha continuat, ha crescut i viu, per no dir que era una petició totalment egoista, doncs, emparat amb un argument vàlid, realment, el que volia preservar era un record d’ell, la continuïtat d’una cosa seva.

Quan començaren les classes ningú pensava que tindrien tan èxit i que donarien els fruits que han donat, doncs el meu pare no tenia gens clar que hi hagués una assistència massiva, pessimisme que jo compartia però que, evidentment, no vaig voler compartir.

Ell no tenia cap gran idea, només fer alguna cosa per les sardanes, encomanar la seva passió i ensenyar-les, potser per això, d’un objectiu tan senzill, s’ha aconseguit assentar un projecte engrescador que té una aparent bona salut.

Ells han tirat endavant la colla, proposaren batejar-la amb el nom del pare, i decidiren estampar samarretes i mocadors, dissenyar un logotip... una feina brutal feta amb alegria i sense esperar res a canvi, alguns d’ells ni tan sols varen conèixer al meu pare. Gent normal, i de tant normal que són extraordinaris, perquè la normalitat, entenent-la com a persones amb bondat i desinterès, és l’excepció a la norma.

No només agrair-los que les classes hagin derivat en una colla sardanista, sinó perquè en ells els veig una il·lusió com la que tenia ell, per molt que per al pare, la sardana era molt seriosa, potser massa, doncs el recordo perfectament a la plaça del poble, dret, cigar als llavis, braços creuats mirant la cobla comptant la sardana, com les ballava amb el cos ben tens i recte, com els peus feien àgils puntades, com amortiguava, com alçava els braços a l’aire com branques de roure...

A ells, que han continuat la colla, que van decidir homenatjar-lo amb una sardana que duu el seu nom, que han mantingut el seu record viu, a ells i a altra gent que ha permès que aquests dies, Sants, estigui plena de cartells amb el seu nom i rostre, a unes persones que no només ajuden a no oblidar que encara hi ha bona gent, sinó que em mostren la qualitat humana del meu pare més enllà de l'obvia ceguesa que produeix l'afecte d'un fill cap al seu progenitor. Ell va sembrar, la germinar, va florir i ara els fruits començen a brillar madurs.

Moltíssimes gràcies a tots, als de la colla i a altra gent que ha estat bona i generosa.