I've Got You Under My Skin

Quan morí Frank Sinatra el 1998, les emissores de ràdio que pràcticament s’havien oblidat d’ell, decidiren retre-li un homenatge omplint les ones amb la seva veu, un darrer record al que molts consideren el millor artista americà del segle XX i, per extensió, un dels millors del món.

Aquells dies, me’n recordo com si fos avui, jo estava al poble, era cap de setmana, i per una d’aquelles obsessions d’adolescent, acostumava a gravar el cintes de cassette la música de la ràdio per a desprès elegir les cançons que m’agradaven i passar-les a un altre cassette. Fou en aquell moment que vaig escoltar-la per primer cop, la veu envellida de Sinatra sorgí dels altaveus entonant la versió del clàssic de Cole Porter I’ve Got You Under My Skin que gravà el 1993 amb Bono d’U2 i, de sobte, vaig caure rendit als peus del vell ulls blaus.

Segurament, a part que la cançó m'entrà per l'oïda, també m'encantà perquè en aquella època estava estúpidament enamorat d’una companya de classe que, evidentment, no em feia cas, segurament, el meu primer amor, ja se sap que l’enamorament de l’adolescència sempre té una càrrega sentimental important i força més estúpida, lamentable i humiliant que els seguents.

Doncs la cançó de Cole Porter deia el que jo sentia en aquell moment i Sinatra ho cantava amb una màgia que semblava que passés pel mateix tràngol que jo, i és que, es parteix d'una lletra magnífica que detalla a la perfecció el que, de ben segur, tots hem sentit alguna vegada: l’amor que no ens convé o que no té un bon final.

Poc desprès vaig descobrir la versió de 1956, l’original, la que gravà en un moment d’inspiració general, un dels pocs instants on cantant, arranjador, músics i tècnics, estan tocats per la màgia del món i creen un tema tan bo, que és impossible millorar, per molt que, en aquest cas, uns deu anys més tard, feu un nou intent amb el mateix arranjador, però sense l’èxit de l’original. M'agradaria recordar que, en aquella època no es gravava amb pistes, sinó que en una sala es reunien els músics i els cantants i ho gravaven tot a la vegada, que un error suposava que potser trenta persones haguessin de repetir la feina. Diu la llegenda, que després de gravar la versió de 1956, els músics esclataren a aplaudir.

La cançó parla d’un amor, jo diria que insà que pot ser o no correspost, però no hi ha amargor ni tristesa, potser una barreja de tristesa i obsessió.


Sinatra comença amb to de desdeny que va augmentant el ritme a poc a poc, com si confessés els sentiments i s’anés escalfant a cada frase, inicia amb una confessió gairebé tímida, perquè, ja sabem que confessar l’amor no és pas fàcil: “tan dins del meu cor, que ja ets, realment, una part de mi” passant per la reflexió que mostra la rendició a l'evidència “Em dic que aquest assumpte no anirà bé, però, perquè intentar resistir, si sé prou bé que et porto sota la pell” acabant amb un desconsol en increccendo del que sap que, per una vegada, es plenament conscient que el que sent no ho pot reprimir, perquè aquests sentiments són únicament d’un mateix i no imputables a altres, la bogeria que ens fa ballar el cap de la raó que lluita contra els sentiments “De sobte una veu d’alerta em ve durant la nit i em repeteix, repeteix a l’oïda: no ho veus boig, que mai guanyaràs, pensa, desperta’t a la realitat, però cada cop que ho faig, només recordar-te m’atura abans de començar” acabant amb un to lacònic de derrota per no controlar els sentiments que es sap que no són positius seguit d’una part instrumental on la secció rítmica marca un batec de cor acompanyat de la secció de vent de metall que va creixent a ritme de pa-para-ra-re-ra-ra-ra, dirigit amb els trombons fins que rebenta quan arriba a la màxima potència com en un salt d’aigua que empalma Sinatra per acabar la cançó en un decreccendo que finalitza amb un murmuri gairebé sotto vocce “Perquè et porto sota la pell, tu respires sota la meva pell”.

Escolteu-la, percebeu com la melodia acompanya la veu, com fraseja, l’entonació, el sentiment, no trobareu molts cantants que vocalitzin tant bé com per a entendre una cançó tenint un nivell d’anglès digne d’un espanyol mitjà, com no només canta sinó que interpreta i com així la cançó ens desperta algun record o sentiment guardat.

I've got you under my skin
I've got you deep in the heart of me
So deep in my heart, that you're really a part of me
I've got you under my skin.

I tried so not to give in
And I said to myself this affair never will go so well
But why should I try to resist, when baby I know so well
That I've got you under my skin.

I'd sacrifice anything come what might 
For the sake of having you near
In spite of a warning voice that comes in the night
And repeats, repeats in my ear

Don't you know you little fool, you never can win
Use your mentality, wake up to reality,
But each time that I do, just the thought of you 
Makes me stop before I begin,
'Cause I've got you under my skin

I would sacrifice anything come what might
for the sake of having you near
in spite of a warning voice
That comes in the night and repeats, 
how it yells in my ear

Don't you know you little fool, you never can win
Why not use your mentality, step up, wake up to reality
And each time I do, just the thought of you
Makes me stop just before I begin
'Cause I've got you under my skin
Yeah, You breath me under my skin.