L’Estat de merda de la nació

Fixeu-vos com tot el que està empastat i emmerdat és perquè la política hi ha posat mà, perquè com un pop ha estès els tentacles per tot arreu, com una màfia corleana ha arribat a molts llocs a base de donar i rebre favors.

És la política qui ha agafat les Caixes i les ha mangonejat col·locant-hi amiguets, dirigint-les com si fossin una joguina, i així Bankia ha acabat com ha acabat desprès de les xorissades del PP amb la col·laboració socialista (es pot ser delinqüent per acció i per omissió, per robar i per a saber-ho i no fer res per a impedir-ho).

Fixeu-vos: qui fou el darrer president de Bankia? Rodrigo Rato ex ministre del PP. I de Caixa Catalunya? Narcís Serra, ex ministre del PSOE. I de Caixa Girona? Manel Serra ex regidor de Girona pel PSC i abans Arcadi Calzada ex president de la Diputació de Girona, ex alcalde d’Olot i ex diputat de CIU. I d’exemples n’hi ha per a fer-ne un llibre.

No es curiós que les entitats de crèdit que van pitjor siguin caixes? No es curiós que les caixes mangonejades i dirigides per polítics o sota influència política estiguin en una situació pitjor que els bancs dirigits per banquers de debó?

La política ha potinejat les entitats de crèdit al seu gust, han posat a energúmens a càrrecs de vital importància que han actuat com a virreis de qui els col·locà, ha convertit el Banco de Espanya en un espectador mut que ha fet veure que no veia la merda o no l’ha volgut veure, l’ha beneïda i encara fa mala cara per no rebre aplaudiments, perquè, recordo que el governador del banco de España és elegit pel govern, com el president del Consejo Nacional del Mercado de Valores, també elegit pel govern i que no ha vetllat per la transparència de mercat, ni la correcta formació dels preus ni ha protegit als inversors (sinó pregunteu-los als accionistes de Bankia).

Hi ha tanta merda que ningú aixecarà la catifa dels altres per a evitar que els surti la seva porqueria a l’aire.

I la justícia va com va, perquè qui elegeix el Fiscal General és el govern i és ell qui ordena què s’ha d’investigar o que no, i qui resol a altes instàncies són jutges col·locats a dit (per no dir amb el cul) pels partits polítics i qui controla el poder judicial, el Consejo General del Poder Judicial, també són persones designades a dit i algunes amb carnet, inclús, els jutges que haurien de ser imparcials es barallen entre els de dretes i els d’esquerres, faria gràcia si no fos lamentable pensar que si ja partim de dretes i esquerres a tribunals com el Constitucional, la justícia no pot ser impartida amb gaire equanimitat ni independència dels altres poders públics. Recordo que també el govern i les Corts elegeixen als membres del Constitucional (garante y único interprete de la Constitución i, per tant, dels nostres drets i de les bases del sistema polític i social).

I les grans empreses que recol·loquen a polítics i familiars en bones feines (Agbar, Telefònica, Caja Madrid, la Caixa, Avertis...) a canvi de licitacions de contractes, doncs si el concurs públic fos transparent, no caldria que l’empresa beneficiada fes favors. Recordem aquelles multes a empreses elèctriques que no es cobren o que es redueixen, o que coincideixen en import amb ajudes i subvencions destinades a la millora de les xarxes, o com els grups mediàtics de comunicació van millor o pitjor segons qui governa (Prisa i el PSOE de González, Medipro amb Zapatero, Intereconomia amb el PP...) Ei, que això ho fan tots: de dretes, d’esquerres, independentistes i unionistes.

La merda arriba als Sindicats, on tenen personatges que confonen els interessos dels treballadors i dels sindicats amb els de determinats partits, personatges que acabaven a consells de bancs i caixes, cobren i també es traguen la merda, personatges que tenen mandra de vaga quan manen uns i ànsies irrefrenables quan manen altres.

Aquelles barreges d’empresaris i política, de tribunes de camps de futbol, de sopars, festes i fotografies, el poti-poti de corbates, maletins, sindicalistes, moneders, rellotges, intermediaris, càrrecs, ajudes, subvencions, càrrecs electes, consells d’administració, funcionaris de partit... un estofat de difícil digestió que ara comença a provocar arcades socials.

La política està a tot arreu com si el polític fos una navalla Suïssa que tan aviat pot obrir un tap, com fer la manicura o pelar cables elèctrics, ignorant que la majoria de polítics actuals no és que estiguin incapacitats per a ser banquers o membres de consells de direcció, sinó que estan incapacitats per a ser polítics perquè no passen de grisos funcionaris de partit.

Favor per favor, el tapar la merda pròpia i dels amics i rivals i així ens va, col·locant inútils on no toca. Sabeu el principi de Peter pel qual tothom arriba fins al seu màxim nivell d’inutilitat? A Espanya no es compleix, aquí més val inútil amic que no molesti que un competent que pensi lliurement. Sinó aneu mirant currículums de ministres, consellers, alcaldes, subsecretaris, directors, diputats, senadors... i no importa que l’inútil sigui de dretes, d’esquerres, d’esquerres de debò, independentista, federalista, autonomista, regionalista o unionista. La pela és la pela i el poder la forma d’obtenir-la.