Quan era conseller municipal ens dedicàvem, entre altres coses a fer
declaracions institucionals, els partits les acordaven i el dia de Plenari es
llegien en veu alta, i així anàvem aprovant declaracions contra la violència masclista,
per la llengua i coses per l’estil. I aquí quedava. Paraules que el vent s’enduia
i que quedaven escrites.
En cap cas tenien una transcendència major, era com dir: “El Plenari de
Sants està en contra de maltractar a les dones” i tal dia farà un any i
tornarem a aprovar la Declaració.
El Parlament va aprovar la declaració pel dret a decidir, que, en el fons
ve a dir és que el poble de Catalunya té dret a opinar i decidir coses, sembla
de sentit comú, però a les Espanyes neandertals no ho és tant.
En tot cas, el Govern de la Nación (dic així per a no posar Imperial) va recórrer
aquesta declaració al Tribunal Constitucional, la qual cosa va fer que, de
sobte un no res, unes paraules sense transcendència jurídica, en tinguessin,
perquè, si no tenen valor (més enllà de simbòlic) perquè “jutjat-les” al
Constitucional? Imaginem que fos una Declaració d’amor, un tribunal la podria
deixar en suspens? I una declaració contra la violència de gènere?
Ara el alto tribunal que interpreta y parchea la Constitución a su
antojo (o el de los partidos políticos) ha decidit deixar la declaració en
suspens, com si fos una llei que tingués efectes reals.
M’explico:
Una llei qualsevol és (gent de lleis, no us arrenqueu les togues) llei
perquè amb ella duu aparellats uns efectes. Per exemple:
1.
Si la
norma que s’ha de donar 100.-€ a la gent de més de 80 anys, l’efecte és que els
senyors de més de 80 anys cobraran.
2.
Si la
llei diu que l’empresa ens ha de descomptar diners en concepte d’impost de
renta, l’efecte és que l’empresa retindrà els nostres diners.
3.
Si la
llei diu que no podem córrer a més de 50 quilòmetres per hora, l’efecte és que
ens poden multar.
4.
Si la
llei diu que quan comprem una samarreta hem de pagar el preu, l’efecte és que
haurem de pagar.
Quin efecte tenia la Declaració aprovada pel parlament? Cap. Ens feia independents?
No. Convocava un referèndum? No. És pot deixar en suspens la voluntat d’unes
persones de creure o voler una cosa? Evidentment no.
Doncs així és l’Espanya del segle XXI, de Quijotes, Godoys, Conde-Duques, i,
evidentment Ducs d’Alba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada