Hi ha uns personatges, només se’ls pot anomenar així, que estan entossudits
en crear llengües noves, crear-les per a desprès matar-les a través de l’oblit.
Fixin-se a València (dic València per a no molestar a ningú afegint “Països”
o “Comunitat”), fa temps que uns polítics van decidir que allí, a més de
castellà (ells en diuen espanyol tot i que, com a llengua no existeix), s’hi
parlava una llengua que van denominar com a Valencià per a diferenciar-lo del
Català.
Aquí s’inicià un debat polític que arribà als jutjats per a determinar el
nom de la llengua i si aquesta era o no filla del Català o no tenien cap
parentiu. Sincerament, si han de ser els polítics i els jutjats qui ha de
decidir sobre l’existència i característiques d’una llengua, crec que podríem eliminar
les filologies d’una tacada de les nostres universitats.
Ja sabem que els nostres polítics són nous homes del renaixement: tant fan
política com fan de banquers, poden esdevenir enginyers decidint per on passen
els trens, metges al determinar que es necessari o no a un hospital, opinen de
tot perquè de tot en saben, escriuen als diaris amb opinions vehements sobre
aeroports i escoles, i ocupen càrrecs a
empreses multinacionals i ara, a més, fan de filòlegs.
Els jutges no és que els facin de filòlegs, sinó que els obliguen per llei
a decidir quan els posen un plet a la taula i, en aquests casos, que voleu que facin?
Fan cara de lingüistes? Es possible que, ni tan sols, coneguin la llengua sobre
la que han de decidir.
Ara, a l’Aragó, també vol rebatejar les llengües no castellanes, no només
el Català, sinó una llengua tant seva com l’Aragonès.
Els canvien el nom, els amaguen a l’espera que, així, morin d’una vegada i
Espanya, la seva Espanya, l’Espanya eterna, sigui, finalment uniforme: tots amb
la mateixa llengua i bandera, un jardí només de clavells, però vermells sang.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada