L’amputació de la falsa sanitat pública gratuïta

Al final, creuré que hi ha un contuberni estatal de les mútues mèdiques que unten a la nostra classe política, doncs, s’acaba tenint la sensació que amb temes de sanitat no s’està retallant, s’està amputant i a més, sense anestesia.

Puc entendre que, potser, hi ha prestacions que la sanitat pública no cal que faci, que s’ha de racionalitzar la despesa mèdica i sancionar als que abusen de la gratuïtat de la sanitat (gratuïtat que no és així, doncs la sanitat gratuïta la paguem tots a través d’impostos) i que qui té rentes altes pagui per a certs serveis. Puc entendre moltes coses, amb un símil una mica bèstia: puc entendre que em fòtin les banyes repetidament al meu propi llit, però de cap manera que s’utilitzin els meus diners per a comprar els preservatius.

Ara, amb la reforma, no em queda clar que continua essent gratis i que s’ha de pagar, doncs, al final, sembla ser que part del criteri és del metge que ha de determinar si estàs a punt de palmar-la o no i que aquestes retallades afecten directament a la qualitat de la sanitat, doncs ja em direu si un senyor que de sobte es queda invàlid, a sobre ha de pagar la cadira de rodes i reformar casa seva, o si el pobre senyor que no viu prop de Barcelona s’ha de pagar el viatge en ambulància per anar a fer el tractament de quimioteràpia, i encara pitjor: si haurà de pagar la quimioteràpies i les dotzenes de fàrmacs que necessita per a curar-se.

Aquestes mesures sembla que hagin d’anar encaminades a putejar al mal malalt, el pesat que, per avorriment, està anant al CAP o a Urgències per minúcies, però s’ignora que tot indica que qui pagarà les conseqüències seran els jubilats, els malats crònics i les persones amb malalties complicades i que, per tant, son de cara curació (o sigui, a tothom).

Però no només la retallada ens fa mal a nosaltres, doncs sembla ser que les targetes sanitàries dels sense papers seran retirades i, per tant, la seva assistència mèdica serà de pagament. Si ens posem utilitaristes, és cert que, qui no cotitza no hauria de poder gaudir dels privilegis dels que si ho fan, doncs no generen riquesa i si despesa, però clar, en un país on hem emprat als immigrants com a esclaus, contractant-los en plena il·legalitat, resulta, en principi, injust.

És més, si som del tot utilitaristes, ens interessa que tots els sense papers tinguin targetes sanitàries, doncs, ens serveix per a tindre un numero aproximat d’immigrants irregulars que tenim a casa, sense la targeta serà impossible controlar-ho. Per altra banda, aquesta gent, que en casos duen malalties eradicades aquí, poden veure’s com a transmissors de malalties oblidades com la verola, doncs ningú els curarà la seva malaltia que encomanaran al seu pas, doncs no tindran diners per als tractaments.

Si realment, considerem que fan nosa, doncs siguem realistes i fem-los fora, però clar, repatriar costa diners i deixar-los morir ens surt de franc.

La llegenda de Sant Jordi remixed

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un regne on tothom vivia feliç, tan magnífic era, que rebia moltes visites des de la resta de regnes i principats per a formar part de tanta felicitat, però un bon dia, un monstruós Drac decidí quedar-s’hi a viure.

Aquell Drac no era vegetarià, amb la qual cosa necessitava carn per alimentar-se, començant a devorat animals que trobava pel camp: esquirols, cérvols.... Alertats, alguns súbdits anaren al Consell Reial per a explicar l’existència del drac, però el Consell explicà que no hi havia cap problema, que el drac estava en ruta migratòria i que, per tant, marxaria. Però lluny d’això, el drac persistí i intensificà els seus atacs, fins començar a atacar el bestiar dels corrals. Emprenyats, els súbdits tornaren al Consell Reial per a protestar, la resposta que, en la ruta migratòria del drac, havia parat al regne a pondre els ous i que, per això li costava més marxar.

No gaire convençuts els súbdits marxaren i, al cap de poc, el nombre de bestiar engolit per l’animal d’escates verdes es reduí. Feliç, el Consell Reial pronuncià un discurs explicant que el problema estava solucionat, però no fou així, el drac havia engolit un ramat de xais en mal estar i havia estat amb cagarrines fent règim durant uns dies a la cova. Ja recuperat, el Drac es feu un festí dels que fan història amb un ramat de vaques. El Consell Reial, hagué de reconèixer que el drac no migrava, sinó que s’havia establert, per això prengueren cartes i decidiren donar-li bestiar a l’animal i així evitar que s’acostés a les cases i súbdits, car no podien enviar la tropa ja que la tenien perduda en terres infidels en una estranya croada que cap súbdit recordava.

Enutjats els súbdits per l’engany del Consell Reial, forçaren a canviar-ne els membres, a uns nobles de bona família i aspecte seriós per a que eliminessin el Drac.

El primer que feu el nou Consell Reial fou comprovar que ja no tenien més bestiar per a donar al Drac, amb la qual cosa, i seguint les indicacions d’un ric regne proper, compraren bestiar a altres reialmes i el començaren a col·locar des de la cova del Drac fins a la frontera, per a veure si així, indicant-li el camí, el drac decidia marxar.

Encarregaren la tasca de col·locar el bestiar a uns homes honrats a canvi que aquests es quedessin una part del bestiar, amb la qual cosa, descobriren que el poc bestiar que quedava disponible no servia ni per a allunyar al drac cent metres de la seva cova.

Llavors, el Consell Reial, decidí comprar més bestiar als regnes veïns, però aquests tenien els seus problemes i necessitaven el seu bestiar pels seus dracs i súbdits.

En vistes a que el Drac estava impacient i amb ganes de devorar-ho tot, el Consell Reial decidí utilitzar a vilatans en lloc de xais, primer els més vells, desprès als malalts... però ni així s’arribava a la frontera, amb la qual cosa continuaren amb els nens, els pagesos... fins que tocà als homes honrats, però, quan el Consell Reial els cridà, aquests havien agafat el seu bestiar i decidit fer una oportuna peregrinació a terra Santa.

I és així com finí el Regne devorat pel Drac. Però, us preguntareu, i el Rei? I la princesa? I Sant Jordi?

El pobre Rei estava de cacera on Déu va perdre l’espardenya, la princesa s’havia auto exiliat pel  sospitós mercadeig del seu príncep amb el bestiar públic i Sant Jordi estava tant escurat que no podia pagar la gasolina i els peatges per arribar on hi havia el Drac, doncs havia hagut de pagar una multa per arrencar una rosa i, encara que hagués pogut d’arribar al regne, l’haurien multat per matar una espècie en perill d’extinció.

Dumbo i el Rei

La primera pel·lícula de la Disney que recordo haver vist fou Dumbo, me la varen dur uns reis en VHS i crec que només l’he vist una sola vegada però, tot hi així, en conservo un gran record.

El menut elefant d’orelles gegants amb les que volava em despertà certa simpatia vers els enormes paquiderms, animals que, en certa manera, em recorden als venerables avis: de moviments lents, pesants, de pell arrugada, amb mirada menuda que transmet saviesa, pau, melancolia, de posat reposat, amables i inofensius.

Suposo que per això em sap greu pensar que el rei d’Espanya en matà un (d’elefant, no a un avi) per a passar-ho bé (mai he acabat d’entendre quin plaer pot produir matar una bèstia si no és per a passar-la per la paella o en estofat), però clar, la darrera vegada coneguda que anà a caçar encara va ser pitjor, va matar a un Baloo desprès de dur-lo de farra i emborratxar-lo.

La imatge de Baloo amb ampolla de JB en mà caminant vacil·lant fent tentines cantant “The Bare Necessities Of Life” mentre el rei (el de la Zarzuela, no el de la Selva) l’espera escopeta en mà fora del bar per a avançar-li el mal de cap de la ressaca, em resultaria còmic si no fos trist.

I el que no coneixem, perquè, potser, el pare de Bambi el matà sa graciosa majestat amb la tàctica de: “Mirà allí” i quan la bestiola es girà li disparà, però això comportaria suposar que el rei, a part de corona, té alguna cosa més a sobre les espatlles (que, per altra banda, ja és més que el seu tataravi francès).

Suposo que, en el fons, el rei ja no té capacitat per a matar perdius i li resulta més fàcil matar bèsties lentes i grosses, el següent pas seria caçar triceratops, però per desgràcia seva, es van extingir com molts col·legues de professió.

Qui sap si un dia, anant de cacera es troba a Bugs Bunny i desprès d’un “Que hi ha de nou, vell”, al monarca se li passen les ganes de treure a passejar l’arma (de foc, of course).

Aguirre té raó

Esperanza Aguirre, Espe pels amics, ha demanat al Presidente de la Nación que l’Estat ha de recuperar les competències de les Comunitats Autònomes, i té raó.

També té raó quan diu que les Comunitats Autònomes pretenien integrar els partits nacionalistes (no Espanyols) dins l’Estat i que, la seva generalització ha comportat el contrari, que els partits nacionalistes (no Espanyols) s’excloguessin de la estructura i que, a més comportava un gran cost econòmic per a l’Estat. (serà potser perquè els partits nacionalistes volien diferenciar-se de l’Estat).

Les Comunitats Autònomes pretenien donar una resposta a les sol·licituds identitàries d’Euskadi i Catalunya i que el sistema es va pervertir al acceptar que s’anessin creant comunitats per tot l’Estat, algunes d’aquestes, tan artificials com la de Madrid que presideix la pròpia lideresa. Doncs desenganyem-nos, el model descentralitzat Espanyol ha estat fruit del: “Si Cataluña lo tiene, yo también” desprès del “Es que los Catalanes lo quieren todo”, perquè crear Comunitats Autònomes servia per a diluir la identitat de les comunitats històriques entre un guirigall peninsular.

I així, a poc a poc s’ha anat despullant l’Estat de competències, però ha quedat el cos ministerial, buit de carn però amb els ossos, duplicant estructures de forma estúpida i inútil.

O recentralitzen o eliminen estructures Estatals, el problema és que Aguirre, si recentralitzen de debò, haurà de buscar feina.

Mona

Mona és una bèstia peluda amb qui tenim un cert parentiu, fet que justifica certes actituds humanes que lluny de desaparèixer es neguen a extingir-se dins del nostre entramat genètic, suposo que per això quan algú es graciós i simpàtic li plantem la llufa de mona, perquè per molta simpatia que tingui, aquesta no embelleix al subjecte. No és el mateix mono que atractiu.

Quan fem la mona no deixa de ser que imitem a altri, com una mona amb el plàtan juguetejant amb la cua d’un company primat, o simplement quan fem el ridícul, moltes vegades enfront d’un nadó o d’alguna bestiola peluda que ens desperta tendresa, ja sigui un gat, un gos o una mona (les típiques moneries quan fem gests estranys, ganyotes i involucionem el nostre llenguatge forçant un to de veu força estúpid).

I com fer la mona és fer el ridícul, aquest pot ser conscient o, simplement, perquè agafem una mona, allò que a poble en diuen agafar un gat o engatar-se, serà que quan bevem i el cap comença a flotar entre destil·lats perdem part de la nostra condició humana i recuperem els atributs feréstecs de mona amb cua.

I com que el beure no deixa de ser un vici, cal ser conscients que, un mal costum mai va sol i que, sempre resulta interessant amorrar-se a l’ampolla amb unes cartes al davant, encara que només sigui per a jugar a la mona, procurant que la mona alcohòlica no ens faci fer la mona quan les cartes ens designin com a mona del joc.

I tanta mona perquè al final en comprem una per a regalar al fillol, sense pèls ni cua, ni licor ni cartes, però amb el risc de fer el ridícul si no n’encertem la forma.

Oda demagògica i amarga del no esportista

Ja sabeu que a mi l’esport m’importa ben poc, de fet, tot el que està relacionat amb l’esport m’interessa tant com política econòmica de Laos i el mode de reproducció de l’esquirol. Puc entendre que l’esport, com a activitat, sigui divertida i gratificant, però no l’esport d’observador.

Deixeu-me fer demagògia amb el futbol, l’esport rei.

El futbol s’assembla a la política: a) a qui li interessa pot llegir i informar-se sense esforç, b) la majoria de persones s’informen amb una idea preconcebuda (qui creu amb el famós Villarato, no atendrà arguments en contra) c) el futolero té el mitjà de comunicació de capçalera que dependrà de l’equip que li agradi més, d) hi ha una grapat de tertúlies i opinadors que debaten el sexe dels àngels.

Igualet que la política.

Diguem que veure un fanàtic de l’esport que s’empassa partits de tercera regional em sembla extraordinari, com quan saben la vida i miracles d’un jugador txec que mai a la vida ha jugat a la lliga Espanyola, recorden gols de fa anys i panys de partits intranscendents (incús la jugada exacta) o saben respondre curiositats com el nom del màxim golejador de la lliga Sèrvia o fins quin any tal persona jugà al Glasgow Rangers.

Em recorda una mica als malalts per la política que són capaços de dir-te qui governa a cada ajuntament de Catalunya, amb la diferència que, el fanàtic de la política mai tindrà tantes dades “curioses” al cap com el fanàtic del futbol, recordarà quin partit governa, inclús amb qui ho fa, però no crec que arribi al grau de coneixement del futboler.

I com en la política, ens permet opinar amb la certesa infinita que tenim raó: de les causes d’un mal partit, de les solucions a una situació determinada, a qui cal fitxar, qui sobra a l’equip, si fulanet el fan jugar en una posició equivocada.... Qui no ha descobert que al costat tenia un Cruyff o un Guardiola d’anar per casa?

També es curiosa la manipulació de l’aficionat futboler, que passa d’un estat anímic a l’oposat, no pels resultats, sinó per les reaccions a un determinat partit que té la premsa (d’un dia per l’altre passem de la depressió a posar en fred el cava per un empat). Amb la política, tot és molt més gradual, més lent, si més no, en general.

El que em preocupa és la poca crítica cap al futbol sobre tot tenint dades com aquestes:

-          Que els equips de futbol de la lliga Espanyola deguin 752 milions d’euros a hisenda. Recordo que el pressupost del Departament de Justícia de la Generalitat pel 2012 és de 886 milions d’euros, que el de la Diputació de Barcelona pel 2011 era de 714 milions d’euros, del Consell Comarcal d’Osona 44 milions d’euros pel 2011, el de l’Agencia Catalana de l’Aigua 581 milions d’euros pel 2011, el de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals de 324 milions d’euros pel 2011, l’Institut Català d’Oncologia de 153 milions d’euros el 2011 i l’Institut Català de les Industries Culturals 64 milions d’euros també el 2011 per posar uns exemples.

-          Que el sou de Cristiano Ronaldo sigui d’un milió d’euros al mes, Messi uns 10 milions l’any, i que el sou mínim interprofessional a Espanya sigui 641.-€ al mes, la pensió mínima 582.-€ al mes, el sou del president de Catalunya Caixa 800.000.-€ a l’any, el Presidente del Gobierno 78.000.-€, el President de la Generalitat 144.000.-€ i el President dels Estats Units 310.000.-€.

I el que gastem per al futbol, perquè, entre naps i cols qui manté el xiringuito som els ciutadans que paguem la publicitat de les samarretes via anuncis de comunitats autònomes, municipis, els drets de retransmissió que paguen canals públics, el seguiment, subvencions, ajudes... (la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, o sigui TV3, paga uns 30 milions d’euros anuals, no es sap la xifra concreta perquè es confidencial tot i ser una despesa pública!!!!!).

També us heu fixat que el futbol és com la premsa del cor? Per molt que no t’interessi saps qui és Belén Esteban, la seva cara i part de la seva vida, igual passa amb en Messi i el famós tovalló, però, en canvi, si mostres el mateix desinterès, és difícil recordar el nom i cara del ministre d’hisenda.

És la continuïtat del “pan y circo”, que ens engoleix la neurona esbravant-nos cridant davant la televisió, que ens cobreix un tel front la realitat per a mantenir-nos distrets. Abans la gent, per a estar tranquils en la inòpia, se’ls deixava mirant a Déu esperant un miracle, ara s’espera, assegut davant del televisor que Sant Guardiola digui quelcom o que Messi marqui un gol.

Cert és que l’esport és més immediat i causa més satisfaccions que el món real, però, també és cert, que no deixa de ser una hàbil distracció del món real.