Ja sabeu que a mi l’esport m’importa ben poc, de fet, tot el que està relacionat amb l’esport m’interessa tant com política econòmica de Laos i el mode de reproducció de l’esquirol. Puc entendre que l’esport, com a activitat, sigui divertida i gratificant, però no l’esport d’observador.
Deixeu-me fer demagògia amb el futbol, l’esport rei.
El futbol s’assembla a la política: a) a qui li interessa pot llegir i informar-se sense esforç, b) la majoria de persones s’informen amb una idea preconcebuda (qui creu amb el famós Villarato, no atendrà arguments en contra) c) el futolero té el mitjà de comunicació de capçalera que dependrà de l’equip que li agradi més, d) hi ha una grapat de tertúlies i opinadors que debaten el sexe dels àngels.
Igualet que la política.
Diguem que veure un fanàtic de l’esport que s’empassa partits de tercera regional em sembla extraordinari, com quan saben la vida i miracles d’un jugador txec que mai a la vida ha jugat a la lliga Espanyola, recorden gols de fa anys i panys de partits intranscendents (incús la jugada exacta) o saben respondre curiositats com el nom del màxim golejador de la lliga Sèrvia o fins quin any tal persona jugà al Glasgow Rangers.
Em recorda una mica als malalts per la política que són capaços de dir-te qui governa a cada ajuntament de Catalunya, amb la diferència que, el fanàtic de la política mai tindrà tantes dades “curioses” al cap com el fanàtic del futbol, recordarà quin partit governa, inclús amb qui ho fa, però no crec que arribi al grau de coneixement del futboler.
I com en la política, ens permet opinar amb la certesa infinita que tenim raó: de les causes d’un mal partit, de les solucions a una situació determinada, a qui cal fitxar, qui sobra a l’equip, si fulanet el fan jugar en una posició equivocada.... Qui no ha descobert que al costat tenia un Cruyff o un Guardiola d’anar per casa?
També es curiosa la manipulació de l’aficionat futboler, que passa d’un estat anímic a l’oposat, no pels resultats, sinó per les reaccions a un determinat partit que té la premsa (d’un dia per l’altre passem de la depressió a posar en fred el cava per un empat). Amb la política, tot és molt més gradual, més lent, si més no, en general.
El que em preocupa és la poca crítica cap al futbol sobre tot tenint dades com aquestes:
- Que els equips de futbol de la lliga Espanyola deguin 752 milions d’euros a hisenda. Recordo que el pressupost del Departament de Justícia de la Generalitat pel 2012 és de 886 milions d’euros, que el de la Diputació de Barcelona pel 2011 era de 714 milions d’euros, del Consell Comarcal d’Osona 44 milions d’euros pel 2011, el de l’Agencia Catalana de l’Aigua 581 milions d’euros pel 2011, el de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals de 324 milions d’euros pel 2011, l’Institut Català d’Oncologia de 153 milions d’euros el 2011 i l’Institut Català de les Industries Culturals 64 milions d’euros també el 2011 per posar uns exemples.
- Que el sou de Cristiano Ronaldo sigui d’un milió d’euros al mes, Messi uns 10 milions l’any, i que el sou mínim interprofessional a Espanya sigui 641.-€ al mes, la pensió mínima 582.-€ al mes, el sou del president de Catalunya Caixa 800.000.-€ a l’any, el Presidente del Gobierno 78.000.-€, el President de la Generalitat 144.000.-€ i el President dels Estats Units 310.000.-€.
I el que gastem per al futbol, perquè, entre naps i cols qui manté el xiringuito som els ciutadans que paguem la publicitat de les samarretes via anuncis de comunitats autònomes, municipis, els drets de retransmissió que paguen canals públics, el seguiment, subvencions, ajudes... (la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, o sigui TV3, paga uns 30 milions d’euros anuals, no es sap la xifra concreta perquè es confidencial tot i ser una despesa pública!!!!!).
També us heu fixat que el futbol és com la premsa del cor? Per molt que no t’interessi saps qui és Belén Esteban, la seva cara i part de la seva vida, igual passa amb en Messi i el famós tovalló, però, en canvi, si mostres el mateix desinterès, és difícil recordar el nom i cara del ministre d’hisenda.
És la continuïtat del “pan y circo”, que ens engoleix la neurona esbravant-nos cridant davant la televisió, que ens cobreix un tel front la realitat per a mantenir-nos distrets. Abans la gent, per a estar tranquils en la inòpia, se’ls deixava mirant a Déu esperant un miracle, ara s’espera, assegut davant del televisor que Sant Guardiola digui quelcom o que Messi marqui un gol.
Cert és que l’esport és més immediat i causa més satisfaccions que el món real, però, també és cert, que no deixa de ser una hàbil distracció del món real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada