Mona

Mona és una bèstia peluda amb qui tenim un cert parentiu, fet que justifica certes actituds humanes que lluny de desaparèixer es neguen a extingir-se dins del nostre entramat genètic, suposo que per això quan algú es graciós i simpàtic li plantem la llufa de mona, perquè per molta simpatia que tingui, aquesta no embelleix al subjecte. No és el mateix mono que atractiu.

Quan fem la mona no deixa de ser que imitem a altri, com una mona amb el plàtan juguetejant amb la cua d’un company primat, o simplement quan fem el ridícul, moltes vegades enfront d’un nadó o d’alguna bestiola peluda que ens desperta tendresa, ja sigui un gat, un gos o una mona (les típiques moneries quan fem gests estranys, ganyotes i involucionem el nostre llenguatge forçant un to de veu força estúpid).

I com fer la mona és fer el ridícul, aquest pot ser conscient o, simplement, perquè agafem una mona, allò que a poble en diuen agafar un gat o engatar-se, serà que quan bevem i el cap comença a flotar entre destil·lats perdem part de la nostra condició humana i recuperem els atributs feréstecs de mona amb cua.

I com que el beure no deixa de ser un vici, cal ser conscients que, un mal costum mai va sol i que, sempre resulta interessant amorrar-se a l’ampolla amb unes cartes al davant, encara que només sigui per a jugar a la mona, procurant que la mona alcohòlica no ens faci fer la mona quan les cartes ens designin com a mona del joc.

I tanta mona perquè al final en comprem una per a regalar al fillol, sense pèls ni cua, ni licor ni cartes, però amb el risc de fer el ridícul si no n’encertem la forma.