Sobre la meva infidelitat de vot com a militant de CDC

Com bé sabeu sóc militant de CDC, dels que vàrem entrar al principi de la llarga excursió pel desert del tripartit. També sabeu que he tingut càrrecs interns i inclús representatius com el de Conseller del Districte de Sants.

Els que em coneixeu bé també sabeu que no sóc dels que creuen i que abans de seguir arengues de líders, intento mirar-ho des d’un altre punt de vista, allunyar-me de l’endogàmia dels partits i prendre distància. Potser mai he estat un bon militant, segurament perquè abans de dir si, m’ha calgut preguntar-me el “Per què”. Posar en dubte ha estat, i és, la meva actitud vers la política.

Espero amb aquestes línies, fer-vos entendre el perquè de la meva infidelitat de vot, perquè he votat ERC, i perquè crec que molta gent ha fet com jo.

Sóc independentista. Ho he sigut sempre i fou el motiu pel qual vaig entrar en política i en concret a CDC el 2003, perquè m’oferia dues coses que no m’oferien els altres: confiança i seriositat, requisits necessàris per a invertir esforços en un projecte polític, però, des de 2003, han canviat moltes coses.

Els vells social-demòcrates del partit han anat desapareixent i hem deixat les cadires a tecnòcrates i els que coneixem com “Estudis en”, estudis però res acabat, ni carreres ni cursos, els que durant anys només han fet partit i que acaben essent petits tumors perquè depenen del partit, esclaus, seguidors, a crítics, interessats... ja sabeu que en penso, doncs ho vaig dir ben clar al XIVè Congrés de CDC amb la meva esmena per a que els joves no poguessin obtindré càrrecs que els permetessin viure del seu sou i que no va ser aprovada (El president de la mesa era en Ramon Camps, un d’aquests ni-nis que fabrica la política).

Però entrant en el tema. El perquè d’aquesta sorpresa electoral.

És molt fàcil, però, primer, voldria fer un incís sobre la campanya: ha estat arrogant, buida, del què sap que guanyarà sense baixar de l’autocar, i el misticisme, el “Jo puc” no agrada a Catalunya que som més de, “Fem-ho”; de l’humilitat. Mireu el Barça.

Crec recordar que, en Juli Cesar, quan entrava victoriós a Roma, el rebien amb grans fanfàrries. El Cesar anava a una quadriga i, darrera seu, tenia un esclau que li sostenia la corona de llaurer i li repetia: “No ets un Déu”. No hi ha dubte que en aquesta campanya ens ha faltat l’esclau.

Però, perquè hem perdut? Siguem sincers, perdre 12 escons es perdre, per molt que al final governem. La resposta és molt fàcil: no ens l’acabem de creure, ni al president ni al partit. Ens genera dubtes. Traieu la bandera i només hi ha un gran signe d’interrogació.

Recordeu una de les primeres enquestes que es van fer? Evidentment, no. CIU treia una majoria més àmplia que la de 2010 però, sorprenentment, a la pregunta: “Confieu que Artur Mas arribarà fins al final en el dret a decidir?” El 65% de les persones van dir que no.

I per què la gent no creu en CIU? Per què dubto jo? Perquè no em crec que les polítiques econòmiques dutes a terme i la certesa que n’hi havia de noves planificades que tampoc puc acceptar, encara que entengui perfectament que cal ajustar la despesa, doncs algunes retallades acaben tenint un tuf a interès no-general que posa els pèls de punta. M’explico: quan algú posa a Boi Ruiz de conseller de sanitat és indicatiu de cap a on aniran els trets. I no diré més al respecte.

És cert que el tripartit va gastar massa i que tenim menys ingressos, però les retallades en serveis públics no es poden fer per percentatges ni tisores, sinó amb bisturí.

La gent, no és ruca, i veu que les retallades només perjudiquen a uns i que l’elit política del país no es veu afectada: quants polítics o ex polítics estan cobrant per no se sap què? Quants assessors tenim als partits polítics? Cal aquesta estructura obesa de l’administració? Necessitem els consells comarcals? És necessari una Oficina Antifrau com la que tenim? Cal que es paguin tantes dietes? Perquè, en el fons, no és només sous i dietes d’endollats i militants, sinó els despatxos, les secretàries... despesa que paguem i no sabem per a què i que, quan examinem les biografies dels càrrecs, descobrim al·lucinant, que, qui més qui menys ha sigut regidor del seu poble.

Però clar, això no ho podem tocar. Als nostres no, i quan dic els nostres, parlo dels nostres del PSC, d’ERC, d’Iniciativa, del PP, perquè en aquestes coses, tots som uns, tots hem d’agrair la feina feta a algú i de recompensar la seva fidelitat. Tots tenim molts “estudis en” que paguen religiosament la quota i que s’han deixat la joventut a les grades dels mítings.

On està allò que ens explicaven els vells Convergents? Del país amb els millors serveis per a que tothom es sentí orgullós del seu país? La gent entén moltes coses, i ara, tenen clar que el sistema fa fàstic, i que nosaltres en som còmplices, per no dir actors principals. Madrid té molta culpa, però nosaltres en tenim més per haver-nos espanyolitzat en el pitjor dels sentits. Oasi Català? Model de la transició, el dels silencis i complicitats, el de: tu no aixequis la catifa...

I no ens refiem: els farmacèutics saben que es vol implementar un nou sistema de salut, i els hospitals van plens de les privatitzacions del Clínic, Bellvitge i així anar fent. Rumors que no han estat replicats ni negats!

Si no es neguen aquests rumors, s’aplica aquell principi de: Qui calla atorga! I mira que us puc assegurar que posaria la mà al foc que els hospitals i tot plegat es pot gestionar infinitament millor i que, quan aquesta gent es queixa emparant-se amb el bé públic i els drets, ho fan, bàsicament, defensant els seus privilegis, però d’aquí a trinxar els serveis bàsics hi ha un Paris-Dakar.

Tampoc ens refiem sobre el procés sobiranista, doncs el virus del dubte i la mal fiança ja el tenim a dins: i si votem i desprès retallem coses que no s’hauriem de tocar i a sobre no es fa el referèndum?

S’han acabat els xecs en blanc, i suposo que, alguns que hem votat a ERC, ha estat per assegurar-nos que el referèndum es farà, que CIU no podrà fer la puta i la Ramoneta i que algú l’empenyerà a fer el que ha de fer, el que ha promès i que no continuarà eliminant carn al nostre Estat del benestar.

Si. He votat perquè CIU tingui un cangur, allò que surt a les pel·lícules, l’agent de la llibertat condicional, perquè vigili a CIU. Trist, oi? Més per a mi que creia en el partit. De fet, encara hi crec, en la majoria de militants de bona fe que avui esteu deprimits i abatuts, però no amb el funcionament.

Sé que sona dur, però, recordo, en aquelles eleccions autonòmiques on guanyàvem però no governàvem, que veia a companys estranyats dient: “Però com és això?” Gent que tenia famílies convergents, treballava amb convergents i vivia en una plenitud convergent, que era incapaç d’entendre, que el seu món no era el real, sinó un més dels molts mons que configuren la societat.

Companys, la gent no és estúpida. Us demano que penseu, que dubteu, que mireu des de fora, que critiqueu, que veieu que la millor forma de servir al país es pensar i no seguir encegats. Catalunya no serà lliure ni prospera només amb CIU. No hi ha un complot ni enemics. Nosaltres som els nostres propis enemics.

Pregunteu-vos perquè la gent no es refia de nosaltres. Per què la gent no creu en els partits polítics. Escolteu el que diuen partits com Ciutadans i les CUP i veureu que part del diagnòstic que fan és el més acurat i entendreu perquè guanyen vots.

El catalanisme ha estat una de les forces que ha modernitzat i democratitzat l’Estat Espanyol, però avui, és una peça anquilosada i acomodada, ha perdut el tremp de la modernitat, de voler canviar les coses, perquè aconseguir l’Estat propi no serà un canvi si el constituïm sobre les bases oxidades de la nostra vella autonomia.

Siguem exemplars i pensem en com volem que sigui el nostre país i perdoneu la meva infidelitat, l’he fet amb el convenciment que era el millor pel país, amb qui crec, he de ser fidel.