A vegades cal fugir de Barcelona, que ens toqui l’aire, i en tardor més si
cal, doncs els paisatges muden a uns color entre marrons, terrossos i rogencs
que els fan més vius abans de la nuesa floral de l’hivern.
Així doncs, d’excursió cap a Hostalric a veure el seu castell en un dia
gris i encapotat, inclús plujós, desprès vàrem dirigir-nos a dinar a La Cellera
de Ter, un menut poble que jo no sabia ni que existia, contemplant de camí els passatges
tardorencs sota una suau pluja.
El restaurant és diu Can Co, un local petit d’estètica normal, amb això
vull dir que ni és rústic ni té aspiració de refinament o elegància que omple
els restaurants de Barcelona, no hi ha sofàs ni llums tènues, inclús, no té tovallons
de tela.
Com a Barceloní mal acostumat als restaurants d’aparença (la nit anterior havia
sopat al Farenheit), d’entrada, vaig pensar que el dinar seria un entrecot a la
brasa i uns macarrons, però, per sort, als dos segons, ja tenia indicis de que
la primera impressió era totalment errada, just quan la meva mirada va caure en
un plat de pebrots del piquillo farcits de brandada de bacallà amb molt bona
presència, tot i que a mi, els pebrots, no m’acaben d’entusiasmar, i de camí a
la taula vaig localitzar un arròs de flaira magnífica. A vegades, les manies d’aquesta
cuina pija d’aparença ens fa jutjar malament les primeres aparences.
No vàrem mirar la carta, directament optarem pel menú de cap de setmana, totalment
recomanable pels plats, pel gust, la quantitat i el preu, doncs surt a 18,34.-€
per persona.
De primer demanarem un remenat d’espàrrecs verds amb llagostins, bo i suau,
amb els llagostins convenient pelats però amb el cap posat (un toc agradable
pels que ens fa mandra la gamba i el llagostí per culpa de la closca), i unes
patates farcides de peix amb salsa de marisc que estava deliciós, no era una
patata embafadora ni pesant, sense la sensació de menjar patata, lleugerament
cruixent i la salsa era terriblement bona i prou generosa, res de comes de
colors decorant el plats: salsa per a sucar-hi pa.
De segon salmó amb salsa de cava, excel·lentment cuinat, l’interior del
peix estava ben tendre, doncs molts restaurants el serveixen força sec de fora
i de dins, i el salmó, com a peix greixós, li escau una cocció que mantingui la
seva tendresa interior i part del tacte greixós. Així també un rissotto negre
de sèpia, boníssim, i us ho diu un que no és molt de rissotos: ni sec ni
pastós, al punt.
Per a rematar, perquè sempre cal rematar un bon àpat amb un postra a l’alçada,
que no sempre s’aconsegueix, una crema de maduixes amb gelat de formatge fresc,
que jo reanomenaria com a sopa de maduixa, però que entra com aigua i magnífic
per a contrarestar el rissoto, i un pastís tebi de xocolata i taronja, com de
bescuit o pastís de coca.
La presentació dels plats és acurada, entra per la vista i no defrauda a la
boca, un plaer des de que els ulls veuen el plat, seguit de l’oloreta que puja
fins als narius i rematat pel gust que exalta la satisfacció culinària.
Reconec que és un lloc que sorprèn i del que no sap greu pagar el que es demana,
doncs, amb independència de ser molt correcte, no tens la sensació ni de menjar
reescalfat o que algú, amagat, t’estafa amb el menjar servit i el preu cobrat.
Senzill i poc pretensiós, és més del que sembla, cosa que no es pot dir de
molts altres restaurants.
Restaurant Can Co Avda. Montserrat, 10 La Cellera de Ter Tel. 972 42 25 22
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada