Vague la vaga

La vaga és una forma de protesta del treballador (Dit en el argot ranci sindicalista “lluita obrera”) pels nostres drets. En origen, tenia un motiu de ser, car l’obrer, no tenia cap altra forma de reclamar unes condicions laborals dignes i justes.

Avui en dia, l’obrer no existeix, és un treballador, i n’hi ha que treballen en fàbriques i molts que no ho fan, inclús n’hi ha alguns que viuen força millor que l’empresari, empresari que ja no és patró, sinó un autònom amargat, un petit empresari amb problemes de finançament o un senyor col·locat a dit per uns accionistes que, segurament, no viuen ni en el país on hi ha l’empresa i els importa una merda si l’empresa desapareix.

Heu pensat que hi haurà treballadors que aniran a la vaga i que a l’hora són accionistes d’empreses? D’empreses com bancs que han acomiadat gent i que es beneficien de la reforma laboral i que, desprès, repartiran beneficis de l’exercici als accionistes, beneficis que podrien ser obtinguts, en part, disminuint la càrrega salarial o internalitzant serveis al tercer món. No és paradògic?

Ara la vaga perjudica al petit empresari, sobre tot a les petites, perjudica a la societat, sobre tot en un moment en el qual, econòmicament, no estem per a recuperar tradicions revolucionàries, però no als governs, doncs, governen fins que no hi ha eleccions, i mentrestant, no tenen la debilitat de ser influenciats per la societat. Desenganyem-nos, és més possible que el govern prengui una decisió amb una trucada de Berlín o Brussel·les que una vaga general.

Democràticament és lamentable, però també és cert que qui sosté Espanya avui no és tant el treballador Espanyol com el treballador Alemany i que, no fa ni sis mesos el poble sobirà d’Espanya regalà una clara majoria absoluta al govern del Partit Popular (I ara no em digueu que això no importa i que ningú es pensava que passaria, si és així, vol dir que ningú tenia ni un mínim interès en llegir i informar-se, perquè, per molt que pesi, algú els va votar). La dependència econòmica limita la sobirania i la irresponsabilitat democràtica ens malmet el dret a la protesta. Hem venut la sobirania i no ens hem adonat, i perduda la sobirania, no hi ha protecció per als drets del febles.

La sobirania no es recupera fent una vaga programada per sindicats subsidiats que, en el fons, viuen i parasiten en el sistema, sinó exigint un canvi social: un canvi administratiu, polític, educatiu...

No serveix de res una vaga general si l’endemà continuem votant llistes tancades o preferim anar a la platja en lloc del col·legi electoral, si continuem permetent col·locacions a dit a càrrecs públics, si admetem la solapació de funcions de diversos òrgans administratius, si els sindicats no entren al segle XXI (tindre plana web i utilitzar twitter no és estar al segle XX), si els partits polítics són eines ademocràtiques, si s’admet la corrupció i l’amiguisme, si l’endemà demanem la factura al mecànic sense IVA, si permetem que el nostre veí tingui una pensió d’invalidesa que no li pertoca, si permetem que els banquers que han enfonsat les seves entitats es jubilin amb un bon sou, si continuem tenint senyores de fer feina sense assegurar, si paguem part del pis en negre, si parlem d’igualtats en lloc de creure-les, si ens empadronem a un altre lloc per a pagar menys d’impost de circulació, si acceptem i considerem lloable no facilitat les coses als emprenedors, si mirem l’avui i no el demà, si gastem més del que mai tindrem, si no som realistes.

El problema no és la reforma laboral, el problema és una societat endormiscada, aburgesada amb ànsies d’un món que no existeix ni existirà, perquè, la reforma laboral no és culpa del govern, doncs, aquest ha estat votat pel poble, sinó pel propi poble que ha permès arribar a on estem avui.

Si, sortim al carrer, deixem de treballar, recuperem pancartes i crits, o quedem-nos a casa, perquè l’endemà estarem més afònics, més pobres i sotmesos a la mateixa misèria que avui.