A vegades em pregunto què és el que fa d’una cançó per a que sigui bona, que arribi fins al nostre interior, ens remogui l’hipotàlem i deixi un regust a la boca.
No en tinc la resposta, ja que, resulta evident que l’interpretació i els arranjaments de la cançó són força importants, però, a vegades, el ritme, la cadència de la melodia ens acaricia l’oïda i d’altres la lletra ens pot commoure, potser perquè veiem en ella el que nosaltres podem sentir en un moment determinat i que no sabem expressar.
Hi ha gent que li encanten les cançons complicades, de lletres llargues i poc repetitives i, en general, com més simple es la lletra més èxit té però alhora més infravalorada està, només cal veure el llistat d’èxits on, si bé el ritme resulta enganxós, la lletra deixa massa per a desitjar (escolteu a Rihanna i el seu We Fell In Love In A Hopless Place).
Però a vegades, com és el cas d’aquest clàssic de la música, la lletra és tan fàcil que resulta evident que no cal excel•lir en les paraules ni la llargada de la cançó, ni buscar mots i expressions complicades, tan sols cal obrir la porta de la consciència i dipositar el contingut en un foli.
Harold Arlen la composà, però la lletra és de Yip Harburg el 1935, del primer no hi entraré perquè més o menys ens sona, és un dels compositors més destacats de l’època, però si de Harburg ja que sense ser tan conegut va escriure lletres per a temes mítics com “Brother, can You Spare a Dime” (recomanable la versió de George Michael), “April in Paris” (la millor versió és la instrumental de Count Basie) o la immensa “Over the Rainbow” de El Mag d’Oz.
Com en moltes d’aquestes cançons, la vaig descobrir gràcies a Sinatra, que en té dues versions: la magnífica de l’àlbum In The Wee Small Hours Of The Morning amb Nelson Riddle (1954) i la de September Of My Years amb Gordon Jenkins (1965), la darrera versió és la millor sense cap dubte.
No només els arranjaments tenen una trista sobrietat espectacular plena de corda, sinó que el propi Sinatra broda la lletra de l’amor acabat, del que fou una permanent injecció de vida i alegria i que finalitza bruscament, sense gairebé adonar-se’n, sumint en el desdeny i envoltat en la còmode nostàlgia.
La lletra és sublim ja que es tan senzilla que arriba fins al fons del nostre ser.
“Last night when we were young
Love was a star, a song unsung
Life was so new, so real, so bright, ages ago, last night
Today, the world is old
You flew away, and time grew cold
Where is that star
That seems so bright
ages ago, last night
To think that spring had depended
on merely this, a look, a kiss
To think that something so splendid
could slip away in one little daybreak
So now lets reminisce and recollect the size of the kisses
The arms that clung, when we were young last night”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada