Record i reflexions del darrer Congrés de CDC (part 1)

Escric aquestes línies poc abans que comenci el congrés de CDC a Reus, i ho faig en record del passat Congrés que es celebrà a Barcelona i en el que vaig tindre l’honor d’assistir com a delegat. Escric honor perquè els meus companys de partit van considerar que els podia representar, delegant en mi, la responsabilitat de defensar unes esmenes, retirar-les o arribar a una transacció.

Però a Reus no hi vaig. Amb una vegada n’hi ha prou. Mentre tothom semblava feliç per com havia anat el Congrés jo en vaig sortir desenganyat i enutjat.

El Congrés és on, teòricament, el militant té la possibilitat de proposar, confrontar i dibuixar un camí per al partit, però en el fons no deixa de ser l’acceptació per part dels militants del camí que traça la direcció.

D’aquell Congrés recordo que hi havia quatre ponències, dues per a fer vulto i dues amb xixa que foren les més concorregudes, llargues i amb més discussió: la d’organització i la nacional.

La primera és molt important, s’hi determina el funcionament del partit, l’estructura, mecanismes, l’estructura territorial, com elegir els membres que dirigiran el partit i tot plegat.

Jo vaig anar a aquella ponència tot i ser pesada, avorrida i no tindre l’encant de discutir-nos per si CDC és independentista, és autonomista o el que sigui. Vaig llegir-me la bíblia
(Per l’extensió i la retòrica repetitiva i pomposa de la ponència) i vaig fer les meves esmenes al text que foren aprovades per la meva agrupació.

Dies més tard em van trucat de CDC indicant-me que no estaven disposats a acceptar les meves esmenes i intentar una transacció, jo no ho vaig admetre reafirmant-me amb les meves esmenes, car m’oferien esmenes que desvirtuaven totalment l’esperit del que jo demanava.

Com he escrit, les meves esmenes no eren tant de fons com d’esperit. No em veia en cor de reformular la forma d’elegir els consellers nacionals ni determinar una divisió territorial diferent, doncs per això cal temps, coneixement i ganes. Ara, és cert, en faria de noves, com reduir el nombre de Consellers Nacionals, aprimar l’estructura de partit i millorar el funcionament intern evitant el model actual que és com una piràmide de copes de cava: omples la de dalt i a partir del vessament vas omplint les inferiors.

Reconec que, potser, les meves esmenes foren provocadores, de fet recordo una per la qual proposava que cap militant de CDC o JNC pogués tindre un càrrec intern o institucional remunerat a temps complert abans dels 30 anys. El motiu era evitar els “funcionaris” de partit, aquella gent que de ben jove viu de la política i acaba condemnada a formar-ne part per sempre. Continuo creient que cal, abans de dedicar-te a la política íntegrament, tindre una carrera professional prou solida que et permeti tornar-hi desprès de dedicar-te en exclusiva a la política un temps. No és òptim una persona que du trenta anys vivint a una dimensió paral·lela de la realitat.

Evidentment, defensar en públic l’esmena feia força gràcia ja que, davant, tenia els ponents de la ponència, alguns d’ells porten més temps militant al partit i ocupant càrrecs polítics o del partit que jo de vellesa, amb la qual cosa, per solidaritat amb les noves generacions i en defensa d’ells mateixos, no ho podien permetre. Es va votar i vaig perdre. Tampoc calia que donés informació del resultat de la votació, doncs veient molts càrrecs actuals de la Generalitat, Parlament i Ajuntament, queda clar el resultat.

La conya marinera fou que vaig perdre estrepitosament la votació, però que, despès, companys de ponència em felicitaren i donaren la raó, rebent més felicitacions que vots a favor.