Parem un moment!

No teniu la sensació que tot va tan ràpid que sempre s’està fent alguna cosa i mai pensant el perquè o si el que es fa realment és la millor opció? Us heu adonat que ens deixem endur en una espiral sense poder-nos aturar a reflexionar?

Mirem els governs. Prenen una decisió, obligats diuen, per les circumstàncies quan realment és per les pressions i empentes d’uns tercers, sense que tinguem la impressió que hagin cercat un camí alternatiu.

Les circumstàncies a vegades son l’excusa per a fer o desfer. En aquest cas, d’Alemanya se’ns obliga a retallar despesa pública com a mitjà per a reduir el dèficit i tenen raó en part, no cal ser un premi Nobel per a entendre que cal replantejar-se l’Estat i la seva estructura que és més cara del que hauria de ser.

De ben segur hi ha serveis que potser no caldria prestar i d’altres que caldria reforçar. Tinc la certesa que en determinats àmbits sobra personal i en altres en falta. Per tant entendria que l’Estat fes una sacsejada a l’administració perquè fos més barata, lleugera, eficaç i ràpida. Però no és així i el motiu és que administració (la de sempre i l’empresa pública) està tan vinculada al govern que es confonen i alhora, els governs es confonen amb els partits polítics.

Així doncs, sembla ser que Alemanya ens guia, no sabem si cap a la sortida del túnel o a l’eutanàsia, amb la recepta de gastar menys a risc de contraure més l’economia sense que els governs democràticament elegits (a Itàlia i Grècia deixaríem l’adjectiu democràticament en quarantena) oposin resistència.

Però, ai l’as! Comença a sorgir gent que no veu tan clar que l’estalvi per l’estalvi sigui la sortida a res, sinó l’enfonsament més profund en la misèria, ho va escriure el New York Times on ja només començar reconeixia que les economies de Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia (el club dels PIGS) no trobaven el camí cap al creixement i que l’austeritat obligada per Europa només provoca un aprofundiment en la recessió (It has made their debts harder, not easier, to pay off.).

L’article fa referència a Portugal reconeixent que ha complert totes les indicacions d’Europa i que només ha aconseguit augmentar la ràtio de deute del producte interior brut en lloc de reduir-la, comportant que, per a evitar l’endeutament públic, es retalli més, la qual cosa genera un endeutament major, definint-ho perfectament com a “cercle viciós”.

Resulta lògic que en uns Estats on l’administració pública és un motor econòmic per volum, activitat i personal, si redueix activitat repercuteixi negativament al global dels ciutadans contraent més el consum i perjudicant el creixement (amb independència de si hi ha una prestació de serveis més o menys deficient).

També ens diu que Merkel i Sarkozy semblen incapaços d’admetre el seu error en obligar als països Europeus a reduir despesa a qualsevol preu, empesos per la idea que senyalen d’il•lògica de convertir aquests països en Alemanya i el seu model d’exportació ignorant que per arribar-hi cal dècades d’inversió publica que, evidentment, l’austeritat està negant.

Pronostica que si bé comença a veure’s una coordinació a Europa (ajustar polítiques) com pot ser injectar liquiditat als bancs per part del Banc Central Europeu, considera que si no s’abandona l’austeritat, aquestes mesures no seran suficients.

És per això, que entenen que Grècia ho té força magre i que és possible que hi hagi un moment que no podrà pagar ni sous ni creditors estrangers, perquè a cada ajust que fan més deute generen i llavors... llavors o la fallida o l’expulsió de l’Euro i, possiblement, el final del somni Europeu.

No fa molts dies, uns quants països Europeus han mostrat ja els seus dubtes a les retallades inflexibles, així s’ha vist de les trobades de Rajoy amb Cameron o amb Monti. Potser ara canviaran les mesures, si més no, en vistes a que Alemanya i França tenen una previsió de creixement gairebé zero i que la seva ràtio d’endeutament sobre el PIB és més elevada que la d'Espanya i que, per tant, no els convé contraure més l’economia dels seus mercats directes.

Potser ara toca parar uns segons, agafar aire, i reflexionar si el que estem fent és la millor sortida a la desgràcia.