No entraré en la ponència sobre nacionalisme, doncs la discussió bàsica fou en si érem o no independentistes i que acabà amb intervencions de l’Artur Mas que hagué d’entrar a la sala esperitat i, segons diuen, corredisses d’en Josep Maria Cullell cridant als fidels perquè anessin a votar no a determinades esmenes, essent el resultat la no inclusió de “independentista” o qualsevol mot similar per una botifarra llarguíssima que va deixar descontent als més regionalistes (Ignasi Guardans, per exemple) i als més sobiranistes, doncs si bé feia la impressió que començava a dirigir-se el vaixell cap a la plena sobirania, tampoc es tenia la certesa només fos un cop de vent.
A mode de curiositat us diré que certs representants de moviments interns crítics del partit que exigien una clara aposta per la independència (sortint per televisió i obtenint una determinada notorietat) acceptaren els designis de la direcció admetent transaccions i, curiosament, un cop CIU arribà al govern, obtingueren algun que altre càrrec que molts envejaríem (és diu el pecat però no el pecador). Els renovadors no tan mediàtics però no per això menys combatius, quatre anys més tard estan fora del partit per voluntat pròpia.
La discussió més dura a la meva ponència, organització, fou sobre que fèiem amb Unió. Recordo que en aquella època, en Duran i Lleida sortia massa sovint a la palestra contradient a CDC, enrient-se de les aspiracions independentistes i ferint a l’esperit de molts convergents. És per això que hi havia partidaris de fotre’ls una puntada de peu al cul. Reconeguem-ho, Duran i Lleida és un element distorsionador que té la capacitat de fer indignar a tot bon convergent, per regionalista i per conservador, i aquest odi el paga Unió, no en va, mentre no canviïn serà el cortijo d’en Duran.
La discussió durà, i tot indicava que la unió amb Unió es veuria perjudicada, només calia determinar el grau, però llavors, veient el problema, entrà a la sala Felip Puig i utilitzà el seu torn de paraula (de fet no tenia torn de paraula conforme el reglament), agafà el micròfon amb posat lacònic (només faltava que abaixessin la il·luminació) i començà amb una frase semblant a: “Jo sé el que és suportar als d’Unió...” i feu un discurs brillant, en Felip Puig vendria espelmes i lots a la ONCE.
Explicà amb tristesa que sabia com n’era de dur treballar amb Unió, que ell també ho havia sofert, que coneixia els problemes de convivència que hi havia a tot el territori (municipis on cada partit es presentava per la seva banda, problemes en fer les llistes, inassistència en actes de campanya electoral, desaparició durant tota la legislatura... i bla-bla-bla).
En conclusió, que va convèncer a tots els indignats de la sala perquè s’acceptés una transacció on es preveia un mecanisme de control de la relació amb Unió, mecanisme que en més de quatre anys no s’ha aplicat per part de la direcció ni s’ha exigit l’ús per part de la militància, perquè, com és ben conegut: entre eleccions no toca i quan és governa, toca menys.
Felip Puig no va sortir en braços de la sala perquè no hi havia majoria taurina.
Indignat, vaig marxar de la sala decidit a que no calia tornar a discutir cap altre esmena ja que era una evident pèrdua de temps si al final només es permetia aplicar una mica de coloret i ombra d’ulls a les ponències.
El darrer dia, tots els Delegats, aproven les ponències retocades i la direcció del partit. No sé que m’incomoda més, si elegir càrrecs a la búlgara (aplaudint) o votant. Poc pots elegir quan només hi ha una candidatura, i quan aquesta està formada pels mateixos o pràcticament els mateixos que els dirigents actuals.
Em va decepcionar perquè, en el fons, el congrés és un acte propagandístic que pretén vernissar un partit de legitimitat democràtica i donar la impressió als militants que, realment, tenen alguna cosa a dir i proposar quan, realment, el destí està escrit des d’abans de convocar el congrés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada